Com ser granota?

"Sóc una granota, sóc una granota" es repetia per si mateixa.

L'aigua martellejava les basses de manera insistent, i les gotes al caure creaven un efecte enganyosament bonic, un espectacle encisador i hipnòtic.

La pols i la sorra acumulats durant dies es convertien en un fang espès, d'un color rojenc, que començava a brollar pels xargais i els vorancs.

Ella, allà al mig, amb l'aigua que cada vegada li cobria més part del seu cos, un cos petit, llafiscós i verd, d'un verd fosc amb espurnes de groc.

Palplantada al bell mig d'aquella petita odissea, la granota lluitava amb contra un enemic massa invisible.

Intentava fer reaccionar les seves extremitats, fer saltar aquelles cames que, no feia gaire minuts la portaven d'un racó de bosc a l'altre amb quatre salts.

Intentava fer reaccionar el seu cos, el seu cos anfibi, però no hi havia sort.

Estava absolutament paralitzada, com si mai hagués vist ploure, com si aquella aigua que queia fós la primera vegada que queia, com si negar-se dins una bassa fós realment una possibilitat, i de res li servís el poder respirar (i gaudir) sota l'aigua.

No es movia, i es repetia una i una altra vegada la mateixa frase.

"Sóc una granota, sóc una granota..."

Però, de manera absolutament incomprensible, havia oblidat ser granota...

Gràcies Mestre!

Acomiadar-se sempre és un mal tràngol.

Acomiadar-se d'algú que no tornarà mai més és una merda, directament.

Podem al·legar al cicle vital, a que la vida té moments bons i dolents, etc. però no deixarà de ser una merda.

Avui toca dir adéu a una persona de les que tens a la llista de les que han estat importants. No era ni un gran amic, ni era algú imprescindible, no cal ara ser més transcendentals del que caldria, però era algú que va ser molt important, en una etapa que va ser molt important per ser on som ara tots els de la meva generació.

Crec que tots els que el coneixíem podríem passar hores parlant d'anècdotes, parlant de grans moments, de records i estones que vam compartir amb ell... i segurament ho faríem amb un somriure permanent a la cara, dient-la cada vegada més grossa.

Jo em quedo amb en Paco que vaig tenir la sort de conèixer fora de l'escola.

Dins l'aula era un gran professor, però jo sóc molt honest i reconec que no ens enteníem. Potser perquè ell parava especial atenció a aquells alumnes que, amb el seu copet a l'esquena, es trovaven més còmodes, i jo vaig tenir la sort de no necessitar mai aquest copet. Això sí, dibuixava les circumferències com ningú.

Però fora de l'aula era un altre món. La gran amistat que mantenia amb el meu pare em va permetre conèixer-lo més enllà de l'aula, del Ducados i del Willy que de tant en tant ens sorprenia aparcat al carrer germà Agustí.

I aquell Rossell és el que em va marcar, el que em va sorprendre, i al que admirava.

D'aquells dies em quedo amb com, semblant tant i tant diferents, ell i el meu pare eren iguals, i jo aprenia a marxes forçades de l'un i de l'altre. Dues persones radicalment diferents, amb dues vides completament oposades, i amb mètodes radicalment oposats per un mateix fi, tan vocacional com passional pels dos... l'educació.

Recordaré sempre com amb aquelles maneres desmaneguades, despreocupat, amb aquell "anar per la vida" com si fés tard a tot arreu i sempre estigués pensant en el que faria després... si se'n recordava, el mestre Rossel et deixava anar píndoles de valors concentrats, gairebé imperceptibles, però que calaven.

I és una merda veure com, d'aquella vella guàrdia pretoriana (En Verdaguer, en Rossell, en Díez, en Dausà i l'Oliveras), dos han hagut de marxar abans d'hora... jo em seguiré quedant amb els mil i un moments que em van brindar tots plegats, dins i fora l'escola, com a mestres, com a amics del meu pare, com a parts inesborrables de la meva vida.

A ells (i a molts altres) els dec ser com sóc a dia d'avui, tenir els valors que tinc i l'eduació de la que tant orgullós estic d'haver rebut.

Pels que ja no hi són, pels que queden i pels que s'hi incorporen amb el mateix esperit... 

MOLTES GRÀCIES PROFESSORS!

PS: Mai podré treure'm del cap la imatge d'aquell cigarret, sobre la taula, cremant lentament mentre la seva veu atabacada planava sobre els nostres caps... 

Entre Nadals, reis, anys nous i anys vells...

Au, ja està, ja s'ha acabat.

Un altre any, ja ens hem tret de sobre el Nadal. Per fi.

Ja sabeu que no m'agrada el Nadal. Només em quedo amb dues coses de les festes en general, tenir vacances i que la gent estigui emotivamnent més receptiva.

La resta... a cremar.

Aquestes festes, com totes, han passat volant. I marxant s'han endut els vestigis que quedaven d'un any que amb el temps oblidarem, o això espero.

Un any ple de contratemps, amb més dies grisos dels que estadísticament ens haguessin tocat i de força porqueria en general... o sigui que fora! Cosa dolenta... fora del ventre!

Per sort, com passa sempre, hi ha alguna espurna de llum que guardaré en un raconet de la memòria, intentant no vincular-ho al desastre general... però amb el vostre permís aquestes espurnes me les guardo totes per mi.

I ara toca el 2012.

Els desitjos? Doncs un de molt simple... que sigui tan sols una mica millor que el 2011 en aspectes generals.

En teoria ha de ser-ho, ara falta veure la pràctica.

De moment ens arramangarem i hi posarem tot de la nostra part per aconseguir-ho.

Em consola pensar que no serà molt difícil millorar el 2011...

I no feu cas a la foto d'avui... simplement m'ha impactat una manera tan simple i brillant de descriure'ns.

PS: I prometo escriure més i sobretot... millor, que realment els últims posts han sigut d'una baixa qualitat alarmant... ho reconec.

Un microconte

Avui tinc ganes de compartir el conte més curt que he escrit mai, i que mai esciuré.


Per la resta... s'acosta Nadal, i no tinc ganes de fer més posts "antinadalencs"... tot i que si el ritme de pares noels penjats segueix així, em veuré en l'obligació moral de fer-ho...

Doncs això, espero qeu gaudiu del microconte... :-P

- Vine!...

.

Hivern

Des de sempre quan arriba desembre passo uns dies estranys.

Suposo que ho he automatitzat com el canvi d'estació, jo ja sóc a l'hivern.

M'encanta l'hivern. M'agrada abrigar-me, anar amb jaquetes, bufandes, guants...

Els del meu entorn diuen que tinc el termostat espatllat, ja que normalment porto menys capes de roba que la majoria i, quan molt sovint els del meu costat van amb jersei, a mi encara em molesta una samarreta.

Deu ser per això que m'agrada el fred...

Però l'hivern té un altre part, més sentimental, més interior.

El fet de venir de la tardor, estació melancòlica i nostàlgica per antonomàssia, fa que, almenys jo, vingui d'uns mesos de reflexió, de "tristesa", de recolliment, del canvi de l'alegria exagerada de l'estiu.

I quan arriba l'hivern a aquest estat s'hi suma una espècie de felicitat tranquila.

Per això quan arriba desembre em poso content, sense motiu o per un grapat de motius...

S'acosten les festes (tot i que no m'agrada ni celebro massa el Nadal, m'agrada quan la gent éstà més predisposada a ser feliç i demostrar-ho)

Canviem l'any, tanquem un cicle i n'obrim un de nou

Venen dues setmanes de vacances... i abans el pont

La gran majoria de'emissores deixen d'emetre gran part de la porqueria de música estiuenca

S'acosten àpats d'aquells de cullera, forquilla i ganivet... i torrons

Toca fer balanç, resum, i preparar-nos per girar pàgina...


Això sí, si depengués de mi, el desembre necessitaria uns quants retocs:

Prohibiria les Nadales a tot drap pels carrers, la decoració nadalenca hortera i, sobretot sobretot, els pares noels que s'enfilen pels balcons (això ho tipificaria com a delicte directament).

Eliminaria les festes de Nadal, en quant a celebració religiosa. No ens enganyem, a tots ens fa molt gràcia el dinar de Nadal, els regals, la parafernàlia, etc.... però quanta gent realment celebra el naixement de Jesús, quanta gent centra les celebracions en la religió? No siguem hipòcrites siusplau.

Suprimiria de les televisions tots aquests refregits nadalencs amb poca gràcia, demostrant que podem tirar una setmana sense idees noves, tan sols anar programant resums, "els millors dels millors" i altres coses igualment insufribles.

Obligaria al monarca del país al qual diuen que pertanyo a explicar, d'una vegada per totes, la veritat, enlloc d'omplir-nos les orelles amb collonades insubstancials tipus "tenemos que trabajar duro para los tiempos que vienen"... que ens expliqui co es va trencar la cara (com... o qui?), com el seu gendre s'ha enriquit de manera fastigosa, en quants consells directius està "endollada" tota la seva família, rebent beneficis insultantments elevats a canvi de no res... com diria aquell... "Que no nos engañeeeeen, que nos digan la verdaaad".


Doncs això... benvinguts al desembre, una vegada més... l'últim.

Desmitingficant...

Ahir vaig anar a un míting polític...

No us espanteu, estic bé, no va ser una cosa premeditada, hi vaig anar "per contracte" a fer una actuació musical, si no els qui em coneixen saben que no m'hi haurien d'haver buscat.

Era un míting de les JNC i UJ, la canalla convergent i unionista (aquests últims fàcilment identificables entre el públic, és aboslutament impossible no veure'ls a tres pobles de distància).

És curiós veure com hi ha gent que creu en la política.

Potser qui va 100% errat sóc jo, però em fa mota gràcia veure gent emocionar-se al sentir discusos buit, vendes de fum i, com es diu en castellà "palabreria", bla bla bla, i del barat.

Clams al vent, proclames amb la vena del front inflada, promeses descaradament irreals, fins i tot mentides descarades... tots i cada un dels discursos que vaig escoltar es podien haver escoltat en qualsevol míting de qualsevol partit, tan sols feia falta canviar les banderes i els cartells.

D'això se'n diu demagògia, i per desgràcia de tots és l'únic que se sent en campanya.

Crec que fins i tot el meu gos podria fer un discurs de campanya, no cal gaire res més que:

- Fomentarem la creació de llocs de treball
- Ajudarem a qui més ho necessita
- Crearem estabilitat perquè les empreses tirin endavant
- Millorarem l'educació perquè els estudiants surtin preparats
- Ajudarem la gent gran
- Establirem polítiques fiscals que ajudin a la recuperació del país
- Etc.

Home, faltaria més que qui ganyi no ho faci això....(us heu preguntat mai com és que si un metge no fa bé la seva feina va a la presó, en canvi si és un polític qui la caga... li donem una pensió vitalícia??). Ara, el que m'interessaria saber i que no m'ho dirà cap partit és com pensa fer-ho, com pensa frenar aquest monstre socio-polítco-financer que hem creat i que se'ns pot menjar quan vulgui.

Ningú em parla de perquè hem gastat el que teníem i el que no teníem, ningú em diu perquè Goldman Sachs mana més que qualsevol govern, ningú em diu perquè la banca decideix més que el senat, ningú parla de reestrucrar els tres poders d'aquest país, ningú em parla de fer neteja (però de debò, no retallades en sanitat i eduació, neteja de veritat)... d'això no se'n parla, no fós cas que la gent no anés a votar el diumenge 20.

Reconeixo que em va costar molt aguantar el riure en alguns moment quan el públic assistent aplaudia, com posseït, el candidat er la circumscripció de Girona, quan aquest, alçant la veu d'una manera massa artificial, demanava el nostre compromís, el nostre posicionament, el nostre treball....

Per un moment, al tornar a pujar a l'escenari després dels parlaments, vaig estar temptat d'acostar-me al micròfon i dir el que em passava pel cap en aquell moment, recordar que si el país está on està és per la submissió de la classe política davant el poder econòmic, el fastigós (i punible) ús que es fa de la política per el benefici propi del polític de torn, de tota la merda i porqueria que hi ha dins el parlament, de tot el que sabem (Millets, Gürtels, Palma Arena... i tants casos com vulgueu) i de tot el que segurament mai sabrem (i si ho féssim potser parlaríem de revolta)...

Enlloc d'això aig empassar saliva, vaig recordar qui m'havia contractat i perquè, vaig agafar la guitarra i vaig somriure al reafirmar perquè fa tant temps que he deixat de creure en la política.

Això sí, no vaig poder-me'n estar de citar una frase que em deia sempre el meu pare:

"No et creguis mai el que et diuen... digues el que creus".


Bon cap de setmana a tothom.

Pffffffffffffffffffffffffff!!!!!!!!!

El títol intenta emular l'onomatopeia de bufar les espelmes d'un pastís... sense massa èxit.

Dilluns va tornar a tocar bufar espelmes. Aquesta vegada 33 (curiosament una més que l'any passat, és un fet ben estrany que algun dia miraré d'estudiar...).

Si ho miro fredament, des de la distància, intentant fer un resum ràpid del que ha canviat i el que no, tinc uns sensació estranya, ja que em sembla que no hagi viscut gaire res "important" ni trascendental durant aquests últims 365 dies.

Però si em paro a pensar bé, veig que un any, t'agradi o no, pesa.

- M'han demanat matrimoni... i he dit que sí
- He hagut d'acomiadar gent estimada
- He tancat la millor etapa de la meva vida
- Me n'he adonat que sóc on volia ser i amb qui hi volia ser
- He fet algun petit viatget (3 vegades a USA, Brasil, Canada, UK, Milà, que ara recordi)
- He adoptat una gata
- He vist créixer els meus nebots preferits
- M'he fet una mica més d'aquí
- M'he fet més amic dels meus amics (sona a tòpic, però és veritat)
- He fet algun descobriment d'aquells que crec que valen la pena
- He muntat un nou projecte musical
- L'he trobat a faltar

I el més impotant, he intentat somriure tant com he pogut (i ha sigut molt!)

Un any més, i encara que em pugui fer pesat, puc dir amb la veu alta i clara que SÓC FELIÇ.

Crec que sóc molt afortunat... i ho agraeixo.


Ara toca pencar perquè d'aquí un any la llista de coses fetes sigui tan o més impressionant que la d'aquest any (si tot va com ha d'anar la llista pot fer por... però això ja no depèn omés de mi).