Acomiadar-se sempre és un mal tràngol.
Acomiadar-se d'algú que no tornarà mai més és una merda, directament.
Podem al·legar al cicle vital, a que la vida té moments bons i dolents, etc. però no deixarà de ser una merda.
Avui toca dir adéu a una persona de les que tens a la llista de les que han estat importants. No era ni un gran amic, ni era algú imprescindible, no cal ara ser més transcendentals del que caldria, però era algú que va ser molt important, en una etapa que va ser molt important per ser on som ara tots els de la meva generació.
Crec que tots els que el coneixíem podríem passar hores parlant d'anècdotes, parlant de grans moments, de records i estones que vam compartir amb ell... i segurament ho faríem amb un somriure permanent a la cara, dient-la cada vegada més grossa.
Jo em quedo amb en Paco que vaig tenir la sort de conèixer fora de l'escola.
Dins l'aula era un gran professor, però jo sóc molt honest i reconec que no ens enteníem. Potser perquè ell parava especial atenció a aquells alumnes que, amb el seu copet a l'esquena, es trovaven més còmodes, i jo vaig tenir la sort de no necessitar mai aquest copet. Això sí, dibuixava les circumferències com ningú.
Però fora de l'aula era un altre món. La gran amistat que mantenia amb el meu pare em va permetre conèixer-lo més enllà de l'aula, del Ducados i del Willy que de tant en tant ens sorprenia aparcat al carrer germà Agustí.
I aquell Rossell és el que em va marcar, el que em va sorprendre, i al que admirava.
D'aquells dies em quedo amb com, semblant tant i tant diferents, ell i el meu pare eren iguals, i jo aprenia a marxes forçades de l'un i de l'altre. Dues persones radicalment diferents, amb dues vides completament oposades, i amb mètodes radicalment oposats per un mateix fi, tan vocacional com passional pels dos... l'educació.
Recordaré sempre com amb aquelles maneres desmaneguades, despreocupat, amb aquell "anar per la vida" com si fés tard a tot arreu i sempre estigués pensant en el que faria després... si se'n recordava, el mestre Rossel et deixava anar píndoles de valors concentrats, gairebé imperceptibles, però que calaven.
I és una merda veure com, d'aquella vella guàrdia pretoriana (En Verdaguer, en Rossell, en Díez, en Dausà i l'Oliveras), dos han hagut de marxar abans d'hora... jo em seguiré quedant amb els mil i un moments que em van brindar tots plegats, dins i fora l'escola, com a mestres, com a amics del meu pare, com a parts inesborrables de la meva vida.
A ells (i a molts altres) els dec ser com sóc a dia d'avui, tenir els valors que tinc i l'eduació de la que tant orgullós estic d'haver rebut.
Pels que ja no hi són, pels que queden i pels que s'hi incorporen amb el mateix esperit...
MOLTES GRÀCIES PROFESSORS!
PS: Mai podré treure'm del cap la imatge d'aquell cigarret, sobre la taula, cremant lentament mentre la seva veu atabacada planava sobre els nostres caps...
