05 de novembre 2015

Cup-vergents de la punyeta!!!

Un parell d'avisos abans no seguiu:

Si no sou clarament independentistes avui potser us sentireu exclosos, però aquest post és per aquella gent que de partida és independentista. Els unionistes (o espanyolistes, no m'agraden els eufemismes, i ser espanyolista no és res dolent, si es fa, com l'independentisme, des del criteri, l'opinió i el diàleg) avui us deixo fora. Penso molt diferent que vosaltres i avui no vull discutir sobre la independència, avui ja dono per fet que vull la independència, i que la majoria del meu poble també.

Si sou seguidors fanàtics de Junts pel Sí o de la CUP i no sou capaços de rebre un parell de bufetades innocents, no llegiu el text, ja que us emprenyareu. Em fot mal l'esquena i estic girat, i necessito escupir-ho tot. No insultaré ningú, però tampoc m'estaré de res. Tampoc canviaré res, ho sé, no ho pretenc, però almenys buidaré el pap, què carai, que això no és cap diari ni cap servei d'informació públic o privat, és el meu coi de blog.

I l'últim avís. No hi entenc de política. En un debat amb qualsevol "politicutxo" de poble jo perdria per golejada, ja que no tinc arguments sòlids ni dedicaré temps a tenir-los, tan sols compto amb la meva opinió que, com cadascun dels ciutadans amb dret a vot, és important. I a més crec que els que són com jo som una immensa majoria.

I vagi per davant que no sóc de cap dels partits que esmentaré, o potser podria dir que sóc dels dos.

Com molta gent, les passades eleccions vaig dubtar molt entre votar uns o votar els altres, i això és simptomàtic que molta gent no som d'un partit ni de l'altre i, per tant, no ens creiem ni compartim tot el que diuen, i alhora ens creiem i compartim coses dels dos.

Dit això... mare meva, quin merder tot plegat!

Uns i altres, altres i uns.

Els uns per santificar un nom, per no saber veure-hi més enllà del Mas (xist...), per no assumir que heu guanyat, sí, però no tan sobrats com us esperàveu (no hi ha majoria de JxS, accepteu-ho), i això significa negociar o morir en l'intent. Ens heu explicat que fèieu una llista transversal, amb gent de tots els àmbits (i així ho vau fer, s'ha de reconìexer), deixant a un segon pla els personalismes, i ara sembla que no hi hagi cap altre debat que el personalista... Si tan cert era que el procés eren 18 mesos, i és tan important com jo crec que és, per què no deixar que algú altre l'encapçali i, un cop siguem independents, ja decidirem qui és el nostre president amb unes eleccions presidencialistes? Què passa, que si no hi ha en Mas presidint la Generalitat no podem sortir-nos-en? Precisament crec que seria una manera de demostrar a tothom que el QUI no és important i, allà on volen centralitzar-ho tot en un nom, on tot el que passa a Catalunya és "las ideas de Mas", "el plan de Mas", "las argucias del 3% para esconder sus corruptelas" i totes les frases recurrents, vegin que en Mas no ens ha dut enlloc, li hem empès nosaltres, i  podem seguir empenyent sense ell al capdavant.

Els de Junts pel Sí i la seva pàtina de catalanisme del "de debò", del de sempre, del bon català. Amb uns deixos de vegades massa de dreta (catalana, però dreta) i que, tot i que teniu raó al dir que s'està fent una campanya molt violenta des de l'estat central per destapar tots els casos de corrupció del vostre partit, no se us veu massa convençuts de voler fer net dins de casa vostra.

Els catalanets de peu, els rasos, no hi entenem d'estratègies, ni de mandats democràtics, ni d'eufemismes, ni de tempos polítics. Ens vau prometre 18 mesos per canviar-ho tot, però portem un mes i sembla que no hagi canviat res, almenys a millor.

I a més, per si no fos prou, amb personatges a la xarxa incendiaris, de vegades fastigosos, llançant dards enverinats contra la CUP (llegir segons quines opinions de gent propera a JxS de vegades fa vergonya aliena, de la mateixa que ho fa llegir opinions de l'España rància i cega). Ah, i a l'altre costat de la balança internautes Cuperos extremistes vomitant odi contra tot el que faci certa olor a dreta convergent.

I per altra banda tenim els Cuperos, alguns d'ells amb un aire de superioritat intel·lectual que pot ofendre, amb un punt de sobradesa moral, com sabedors i divulgadors de la raó absoluta. D'acord, no sóc tan intel·ligent ni tan lletrat ni tan sensible a la veritat com vosaltres, però de moment me n'he sortit prou bé, o sigui que una mica de respecte.

Molts Cuperos semblen dels que en un sopar et salten a sobre per llegir Dan Brown o per reconèixer haver gaudit mirant una pel·lícula d'en Bruce Willis, i que si no admires Kurosawa i llegeixes Faulkner no ets ningú digne de la seva conversa. Dels que a mitja cervesa, quan estàs parlant de banalitats (jo almenys no puc estar tot el dia emprenyat amb el món, ho sento, sóc imperfecte), es molesten perquè no coneixes la realitat de les mares del poble Suahili. Dels que s'enceguen a defensar el poble palestí, però no accepten que també hi ha un poble, una gent, mares i nens inclosos, patint a l'altra banda, i que la majoria no tenim prou coneixement de causes tan complexes com aquesta per emetre una opinió fonamentada (la majoria de vosaltres inclosos).

Puc estar (i estic) molt d'acord amb com penseu i amb el que voleu, però heu d'acceptar que només teniu 10 escons. Escons clau, és cert, però són 10, no us n'oblideu.

I m'encanta que tingueu ganes de capgirar-ho tot, de rebentar un sistema en el que no crec, però de moment sou minoria. I una minoria no pot imposar un canvi, seria forçar una societat a canviar coses que democràticament ha demostrat que no vol canviar, o almenys no tot de cop i tot ara.

I sí, vau avisar que no investiríeu Mas com a president, i és molt lícit que no ho vulgueu fer, però les alternatives que proposeu, com una presidència coral, als que no hi entenem ni hi volem entendre ens fan riure, i perdoneu la sinceritat.

I al final, orgullosos uns, rebels els altres, estem rebentant-ho tot des de dins, o almenys això sembla.

Potser erro i em sorpreneu, de veritat que mai he volgut estar tan equivocat, però la imatge que dóna és la contrària.

I potser per la sobredosi d'informació que patim, ens sembla que aquest mes s'ha fet etern, i que no ens en sortirem, però necessito creure que tot el que he vomitat és fruit de la meva imaginació, de les meves paranoies "tribuneres", de la intoxicació tresvintiquatrera que duc a sobre.

I si m'equivoco seré feliç, us demanaré disculpes i aplaudiré fins que em sagnin les mans.

I per això no vull ni tan sols pensar en que no m'equivoco.

Apa, salut i república  per tots!

Un català emprenyat (però no gaire, que no seria massa català tampoc)


26 d’agost 2015

Un vuit a l'ànima

Avui podria dir que és el dia de l'any en que em sento més buit...

Buit de tot allò que un destí en el que no puc creure em va robar de manera sobtada abans d'hora.
Buit de tot allò que m'hagués encantat viure al teu costat,viure plegats.
Buit de cada un dels dies que t'he trobat a faltar, que han sigut tots, sense excepció.
Buit dels infinits somriures que vam deixar pendents i que procuro riure sense tu.
Buit de converses interminables sense solució.
Buit de partits a casa, cridant més del compte mentre em renyaves per fer-ho.
Buit de tonteries, de detalls, d'instants absurds que feien que la paraula complicitat s'escrigués en lletres més grosses.
Buit d'arrossos de diumenge amb picada de la bona.
Buit de consells, algun amb més èmfasi que d'altres, de recomanacions i d'opinions.
Buit de tu, de la teva companyia i del teu amor incondicional.




Però enlloc d'això avui em sento vuit.

Vuit que he hagut de caminar amb una pota que fa mal però ja no coixeja.
Vuit plens de vida, de canvis; de mi, d'ells, de tots.
Vuit més que hem homenatjat la teva memòria amb cada cançó, amb cada paraula ben posada, amb cada petita feina ben feta.
Vuit descobrint que la vida és això, créixer, aprendre però, sobretot, viure.
Vuit en que les coses han canviat més del que t'hagués agradat però menys del que t'espantaria.
Vuit per adonar-me que mig jo és, per sort meva, gràcies a tu.
Vuit que han passat sense ni tan sols tenir temps de comptar-los.
Vuit que semblen molts però no ho són quan escoltes les llàgrimes cridar de nou.
Vuit per construir els fonaments de quelcom que t'hagués enamorat, com m'ha fet a mi.
Vuit per aprendre a estimar-te per dins.


Perquè un més, avui em regalo plorar-te.

I no pas per omplir el buit, ja que això no serà mai possible.

Tan sols per omplir el vuit que avui fa que ens vas deixar.


T'estimo pare,

Jordi

05 d’agost 2015

En veu (massa) alta

Quina diferència hi ha entre un 15 i un 7?

Els matemàtics ara deveu riure... però avui és tot més complex, fins i tot més del que voldria.

Avui el 15 és alegria, és somriure. És emoció, ganes, interrogants perfectes. El quinze és incertesa, petons, camins per descobrir, papallones a l'estómac, innocència, beneïda i fràgil. Somnis per dibuixar, llibres en blanc per escriure, viatges per fer, fotografies, llengots, projectes i salts al buit increïbles. El quinze és t'estimos, tu i jo plegats, tot junts i agafa't a mi quan la resta tremola. El quinze és pensar que la resta és tota la vida.

I avui el 7 és llàgrimes, pors, culpa i remordiments. El 7 és foscor, un forat gris on caure i pelar-se els genolls, un final de cursa per un tren que corria massa. Avui el 7 és les coses mal fetes, la tossuderia del no voler i la ràbia del no saber voler. Un 7 de buidor, errades i traus dels que deixen ferida. Un set que m'ensenya que créixer de vegades és saber fer-se petit. Avui el 7 em recorda que tot i que no ens agradi, també les esgarrapades i els cops ens ensenyen a viure.

Però avui són 15 i són 7, i això res no ho canvia.

Perquè el 15 és un agraiment sincer, un "Gràcies" amb lletra bonica.

I perquè el 7 és una disculpa, un "Ho sento" amb lletra ferida.


I m'agradi o no, no hi puc fer res, perquè jo avui sóc el 7, però també sóc el 15.




31 de juliol 2015

Maleïdes Anxovetes

Un servidor fa un grapat d'anys que es passeja per aquest fantàstic i imprescindible univers que és la música amateur. Amb més o menys sort, he tingut (i tinc) l'enorme sort de poder pujar a un escenari amb certa regularitat, tot i que els anys passen factura i de vegades un no pot arribar allà on voldria, però puc considerar-me més que afortunat.

Dalt un escenari he parlat, ballat, apallissat bateries, rascat guitarres, algun baix i també he cantat. De tot això no en vull treure que sigui bo en res del que he provat (perquè no ho sóc), simplement les inquietuds i les tones de música que porto dins han intentat sortir de diverses maneres, amb més o menys fortuna i encert (tinc molt clar que els companys d'escenari que he trobat han fet possible molt més que no pas jo, des d'aquí aprofito per enviar-vos un Gràcies!).

I, siguem honestos, mai ho he fet tan malament com per deixar-ho, però alhora tampoc ho he fet mai prou bé com per fer saltar aquella guspira que molt de tant en tant apareix.

I després de tants anys, un s'asseu en un teatret petit, de poble, a gaudir d'un espectacle humil, senzill, i és quan la mare providència t'etziba un cop de puny a l'estómac, una bufetada a la cara per  dir-te, mirant-te als ulls... "Ho veus tros d'ase, és això!".



Ahir a Cassà no sentíem les onades, no hi havia brisa de mar, ni sorra als peus, ni tan sols un cel estrellat sobre els nostres caps.

Però no va fer falta.

Des de la primera nota de la primera melodia em van caure, perdoneu que sigui malparat, els collons a terra.

Les havia sentit, i molt, però mai en directe (mea culpa).

I durant una hora i mitja el món va desapareixer, tot allò que quedava fora dels pocs metres quadrats que ocupaven de l'escenari no hi era, ni falta que feia.

Cançó rera cançó la pell de gallina anava en augment.

Podria passa-me hores intentant descriure tot el que em va passar pel cap i, sobretot, pel cor, però no me'n sortiria, qualsevol cosa que digués quedaria molt curta.

Les havaneres m'agraden, però com que no sóc nascut arran de mar, tampoc és que em posi discs d'havaneres per estar per casa, ni per anar amb cotxe. És un gènere que em queda lluny, fora dels grans clàssics que tots coneixem.

Però ahir em vaig convertir.

Cada paraula de cada lletra tants anys escoltada agafava un altre aire, un altre significat, una preciositat meravellosa embolicada per treus veus que estic convençut que van néixer per cantar plegades.

No faré crítiques musicals, perquè encara em tremolen els sentiments i no seria objectiu, però m'agradaria fer una petita menció a cada una de les persones que eren ahir dalt de l'escenari:

Xicu: El seitó imprescindible. Humil, en un segon pla molt ben trobat, però amb uns dits que semblen parits per rascar una guitarra. Un acompanyament simplement perfecte, per demostrar que tocar havaneres no sembre és marcar un treset i un baix amb el polze, i que la virtuositat no té perquè anar renyida amb l'humilitat.

Tona: La mare que et va parir! Quina veu més càlida, quina manera d'agafar una melodia i embolicar-la amb una manta invisible que la feia brillar. Molts baixos de grups d'haveneres haurien d'escoltar-te molt per aprendre què significa fer les veus greus. I en els moments de solo, una maduresa vocal senzilla però que t'abraça amb les dues mans, com aquell amic gegant que t'encercla i no et deixa anar fins que ell vol. Menció especial (i molt especial!!) per el tros de tema que t'has marcat amb "la Mare del Mar"... el moment de canvi d'acord de "...del Mar" encara em ressona dins.

Marta: Per sort no et descobriré ara, i tinc l'enorme plaer d'haver compartit escenari alguna que altra vegada, però em segueix deixant bocabadat l'energia que transmets. No tan sols és escoltar-te, és veure't i saber què està passant, entendre les lletres a un altre nivell. Una veu que voldries que et donés consells, et cantés les cançons de bressol quan eres petit i que no tens manera de deixar d'escoltar, ni tan sols quan calla. Una veu que no importa si és a mitjos o en aguts, sempre clavada, afinada i virtuosa, demostrant que quan algú canta bé i a sobre ho sent, la bellesa creix de forma exponencial.

Montse: Això teu hauria de fer-te vergonya. No pots presentar-te davant un micro amb aquesta naturalitat, aquest somriure tan sincer i fer el que fas. No, això hauria d'estar prohibit. Per respecte a tots els que ens esgargamellem dins la dutxa, o que intentem emular els grans hits al cotxe, no es pot cantar tan bé, no es pot. Ahir em van preguntar com et definiria, i improvisant se'm va ocórrer dir que la teva veu era com agafar la Maria del Mar Bonet i la Sílvia Pérez Cruz, posar-les en una coctelera, barrejar-les i servir-les a la temperatura adequada, però en un got de la cuina de casa, no d'un restaurat de luxe.

Doncs això, gràcies maleïdes Anxovetes, que a parts iguals em vau fer tocar de peus a terra i alhora em vau enlairar fins on feia temps que no volava.

Bon divendres a tots!!






24 de setembre 2014

De pedra i llàgrima.

Allà el tenia, davant seu, a menys d'un metre del seu nas i, efectivament, feia molta impressió.

Era enorme, fins i tot grotesc.

Era un mur d'una alçada desmesurada, i d'una apariència esfereïdora. Les pedres que el conformaven eren d'una mida descomunal, a saber quantes tones pesava cada una.

Havien estat col·locades amb molta cura, amb molt de temps, una per una, a consciència, i això es notava en el resultat final, ni una escletxa visible, ni una irregularitat, una paret perfecta, freda i gegant.

Va gestar deu minuts intentant trobar una porta, un forat, un racó on algun desperfecte li permetés veure més enllà del mur, però no hi va haver sort. Va intentar fer la volta caminant, però el resultat va ser trobar-se de nou al punt de partida, amb el mur allà, impertèrrit.

Va provar, innocent i sabedor de la derrota, empènyer les pedres amb les mans, com un nen que intenta atrapar un núvol, més en un gest romàntic de desencís que en un intent real.

No podia fer res davant aquell gegant gris que li impedia el pas.

I això li dolia, perquè ell sabia que s'amagava darrera aquell mur.

Li sabia greu que haguessin aixecat una barrera just allà, on ell havia passat tantes hores de felicitat.

Feia temps que no hi passava per davant, i segurament això va fer del canvi una cosa més brusca, però no podia comprendre perquè.

Però, tot i que la ràbia de tenir aquell monstre de pedra i ciment davant seu el feia sanglotar, tot i les ganes d'arrencar-se les ungles fins a tombar-lo, de trobar el martell més gran que existís i deixar-s'hi la vida picant, va decidir simplement girar cua i tornar cap a casa.

Amb el temps havia après que és molt difícil tombar els murs que altri aixeca.

I quan ja era a uns metres, mig camuflat entre la gentada, va mirar de reüll una última vegada i potser s'ho va imaginar, però li va semblar veure una petita flor, vermella i preciosa, traient el nas entre les pedres del mur, desafiant tota lògica, qualsevol mandat, qualsevol raó imposada.




I sense deixar de caminar, va somriure tot el que li quedava de dia...








26 d’agost 2014

Llàgrimes mal eixutes

Avui en fa set.

Són molts? Són pocs? De fet, ni una cosa ni l'altra. En realitat simplement són tots.

Tots els viscuts sense tu, o com diuen els romàntics, amb tu més a prop, dins nostre.

Jo no crec en res més enllà del que tenim aquí, i és per això que no espero retrobar-te mai, ni que em parlis, o te m'apareguis (si ho fessis em fotries un bon espant a part d'esmicolar les meves creences), i sé que avui no t'escric a tu, més aviat m'escric a mi.




Perquè m'agradi o no (que no m'agrada, i gens) fa set anys que no ets més que un record i, encara que siguis el millor dels records que tindré mai, no ets més que això, un record.

I això em segueix entristint, em segueix posant de mala llet, em segueix esqueixant de dalt a baix.

Perquè tinc moltes preguntes, moltes, que em queden per fer-te, preguntes que si no és a tu no faré mai a ningú, perquè ni la resposta seria resposta ni la pregunta seria pregunta... 

I porto set anys parlant de tu, explicant a molta gent, de la que ara m'envolta i no et coneixia, o no et coneixia massa, quès i coms que em fa mandra explicar, perquè seria més fàcil no fer-ho, però suposo que és com aquest blog anual, un mecanisme per, d'alguna manera, mantenir viu el teu record, perquè cada dia que passa veig com de tu a fora en queda gairebé res, i en canvi a dins, gairebé tot.

I se m'escapa un mig somriure a cada cabell blanc que em descobreixo, a cada mueca d'aquelles que em fan tant fill teu, a cada falta d'ortografia que em trobo, a cada cançó que havíem escoltat junts, a cada guitarrista al qui veig fer un La, a cada vegada que per dins crido un "gràcies!" o a cada bombeta verda que em veig sobre el cap després d'un acudit de dubtós nivell.

I potser tinc tendència a magnificar-te, cosa força habitual quan quelcom ja no ho tenim... però jo seguiré convençut que si et magnifico és per un sol motiu...

... i és perquè eres magnífic.

Un més (o un menys pels pessimistes) t'he enyorat molt més del que voldria, i molt menys del que crec que et mereixeries.

I mentretant seguiré pensant per on seguirien aquelles petjades de tan bon seguir que avui fa set anys vaig perdre.


T'estimo, pare.


PS: Tot i ser un esclau del passat, crec que no hi ha millor manera de recordar el passat que una sobredosi de futur, o sigui que avui em dedicaré a ser el millor tiuuu (sí, amb tres us) del món mundial!!



06 d’agost 2014

Irreflexions



Estava radiant.

No hi havia més, brillava. Els pantalons estrets li marcaven unes cames rectes i fines, que enllaçaven amb una esquena impecable. El jersei deixava entreveure suficient esquena, però sense ser groller. Al contrari, aquella pell a l’aire la feia més bonica encara. L’olor de la crema que s’acabava de posar completava l’encant d’aquella pell argila suaument pigallada.

El pentinat estava al nivell de la resta, i la mitja melena estava perfectament despentinada, donant aquell toc informal que tant li agradava.

Un maquillatge subtil, però immaculat, feien dels seus llavis una temptació constant i dels seus ulls un misteri. Unes ungles d’actriu de Hollywood i el “bolso” gegant tancaven el conjunt.

Dreta davant el mirall, acabant de decidir els complements, es va aturar quan va trobar-se amb el reflex de la seva mirada.

Feia dies que no es mirava. Massa dies. 

Potser es feia una ullada cada matí, per decidir què es posava. Potser s’observava de lluny, com fugint d’ella mateixa, però mirar-se, fredament i calmada, feia massa que no ho feia.

I no va trigar a adonar-se de perquè feia tant que no es mirava quan va veure la primera llàgrima caure galta avall, dibuixant un traç perfecte, com si fos diamant.

Immòbil, quieta davant d’ella, sense poder ni tan sols articular paraula... no respirava més fort, ni tenia l’angoixa d’altres vegades. No, tan sols ella, davant d’ella, plorant com una ànima estripada en mil trossets.
Hi havia massa perquès com per plorar-los tots, i hi havia massa motius per empassar-se de nou les llàgrimes i seguir amb aquell dimecres tan poc especial.

I fent-se la valenta de nou, fent una glopada de tot allò que no volia per avui, es va eixugar el rastre de la cara, va empolainar-se i, mentre agafava el telèfon i les claus del cotxe, es va prometre que demà s’ocuparia d’ella mateixa, que ho necessitava.

I mentre s’obria la porta del garatge va difuminar una ganyota, pensant en com podia creure’s tan fàcilment la seva pròpia mentida...



 
... el que no sabia, ni tan sols es podia imaginar, és que l’endemà li canviaria la vida, i aquesta vegada, després de tant temps, de nou per bé.