22 de setembre 2008

Assumir les absències..

Les coses quan es perden s'enyoren.

I quan perds algú a qui tenies com a referència, algú a qui estimaves, admiraves, algu amb qui comparties sang, caràcter, vida, passat, present i molt més... la patacada és forta.

Pensava portar-ho bé, haver-ho assimilat en un temps que fins i tot a mi em va resultar curt...

Però no senyor. Ningú se n'escapa, i els que tenim el problema que les coses ens les empassem cap a dins... doncs quan arriba el patapam arriba.

Hi ha qui tarda un mes, hi ha qui tarda un any, fins i to qui tarda 10 anys, però en un moment o altre sempre surt el que els especialistes denominen com "el dol".

I el dol s'ha de viure, s'ha de passar i s'ha d'assumir.

I en això estic... intentant assimilar poc a poc, pas a pas que algú a qui he perdut no hi tornarà a ser, a aprendre a portar el trobar-lo tant a faltar tan bé com es pugui.

Deixar d'enyorar-lo no ho faré mai, això ho sé, l'únic que haig d'aprendre és a dur-ho en la seva justa mesura i que això no afecti a la resta de a meva vida.

Algú pensarà que és una tonteria, algú pensarà que tinc raó, algú m'entendrà i algú no, però tant m'és, perquè és una cosa que haig de fer jo sol (amb l'ajuda que ara mateix tinc), i que per mandra que em fés, per molt que volgués dissimular-ho, vernissar-ho de passotisme o de "no, a mi aixo no m'afecta", ara em toca ordernar els sentiments cap a ell d'una manera que em permeti seguir endavant, més dret, amb la motxilla més buida i amb més cap.

Aquest últim any ha sigut força dolent... en tots els aspectes (laboral, familiar, sentimental...), i no em puc permetre seguir així. De fet ja n'he pagat les conseqüències (a un preu molt alt) i les estic pagant encara.

Fa un mes que hi estic posant remei. La cosa va molt poc a poc, més del que jo voldria, però mica en mica es van notant canvis (de fet ja n'he notat una pila, i això m'esperona a seguir endavant), i espero ben aviat poder a ser el Jordi que tots voldrieu.

Podré arreglar el mal que he fet, podré recular enrere i dir: "mireu, ja estic be"??

No, però podré mirar endavant, podré tornar a mirar a meva mare als ulls i parlar-hi, podré estar més tranquil i estable a la feina, podré anar buidant els problemes mica en mica i no acumular-los a l'estómac, i moltes coses més que tinc ganes de poder fer i que cada dia me'n veig més amb cor de fer (una altra cosa és que les pugui fer...).

Si el camí anés de l'u al deu... podria dir que vaig pel 5.

I amb ganes i forces per arribar al 10.

Als qui esteu patint, de la manera que sigui, mentre passo aquest "tràngol", us demano disculpes, no sabeu el mal que em fa saber que us he fet passar i que us faig passar males estones (i per desgràcia encara en quedarà aguna). Us estimo a tots i fer-vos mal és l'últim que voldria.

Perdoneu la sinceritat, però la necessitava.

Un petó per tots i cada un de vosaltres!!!

1 comentari:

PASTORA ha dit...

Totes les persones que ens ajuden a passar els mals "tràngols" ho fan perquè volen i perquè saben, que un dia o un altre, tot ho veurem de pujada...

En aquesta vida el camí no és pla ni lleuger; al contrari, està ple de curves, pujades i baixades, per fer-nos forts i saber què vol dir VIURE!

I també de les absències aprenem, encara que ens sembli impossible... Aprenem que cal viure la vida i que no val la pena mirar enrere si no continuar endavant, que el temps no ens espera si no que continua caminant...

Com deia algú que estimo molt.... CARPE DIEM!!!