22 de setembre 2008

Cap de setmana...

Bon dilluns tothom (per dir alguna cosa).

Avui necessito vomitar paraules, perquè el cap de setmana m'ha deixat desbordat de preguntes, de respostes, de dubtes, de perquès, de "i si..." i altres sentiments.

Dissabte a la nit vaig viure dues nits en una.

La primera em va agradar, vaig veure i vaig parlar amb gent a qui feia dies que no veia, i em va alegrar poder estar amb ells uns minuts. A més a més vaig tenir una conversa molt sincera amb una persona amb qui feia molt que no parlava, i amb els amics s'hi ha de parlar, tot i que el que em va dir em va deixar una sensació de dubte massa gran, potser perquè les seves parauls eren totes i cada una d'elles veritat. Gràcies Jaume.

La segona va ser... massa paraules per poder definir-la.

Va ser un moment que sabia que arribaria, i que el meu interior es debatia entre les ganes que passés i les ganes d'evitar-ho, perquè sabia el que passaria.

Van ser dos segons que em van encantar, que em van posar tots els pèls de punta, que em van fer volcar en un segon tres tonelades de bones sensacions dins el meu cap. I alhora va ser un gerro d'aigua freda, una explosió d'impotència, un terrabastall de culpa. El resultat? una nit per oblidar, un altre somni d'aquells tan reals on aconseguia obrir una calaixera tancada i un matí que tampoc vull recordar.

I després van venir 24 hores de torment, angoixa, preguntes, sensacions contradictòries, culpa, força, inquietud, llàgrimes, somriures, converses pendents... de tot.

Tot plegat em costa d'entendre.

I necessito trobar-me per saber exactament què és i què significa tot el que m'ha arribat a passar pel cap aquest diumenge.

Dues converses telefòniques pel mig, i molta paciència per part d'algú em van fer passar el diumenge com vaig poder.

I avui dilluns... agafar forces per passar la setmana sense tormentar-me massa, perquè prou difícil és caminar com per a sobre no saber cap a quina direcció ho has de fer.

Quines conclusions en trec del cap de setmana?

La primera, que necessito seguir caminant, encara que costi, encara que tingui ganes d'aturar-me, encara que no entengui cap on camino, però no em puc permetre aturar-me.

La segona, que de vegades una mà freda sobre el braç pot parlar més del compte.

La tercera, que de vegades en la persona menys pensada trobes converses que et sorprenen, que t'ajuden i et permeten acabar de passar el dia.

La quarta, i potser la més postiva, que sigui què sigui el que em trobi al final del camí, de la caminada n'haúré après, hauré "madurat" (no m'agrada la paraula), n'hauré tret un Jordi nou, més fort, més sencer i més humil. Un Jordi que valora les persones que té al costat, i tambe les que no hi té, un Jordi que entendrà les coses, que lluitarà pel que vol i que d'una vegada per totes haurà après a buidar-se, a obrir-se, a parlar, cridar o plorar, però a treure's el que té dins per evitar que li exploti.

La paraula del dia... avui són dues: PACIÈNCIA i PERDÓ

La cançó del dia...



Que passeu un bon dilluns...