30 de setembre 2008

Dimarts...


Va ser un instant passatger, efímer, quasi impreceptible, tan sols un moment.

Ningú més ho va notar, cosa que li donava molt més significat, ja que ell era l'únic que ho havia viscut, i seria l'únic que ho guardaria dins la seva capsa de records com un moment inesborrable.

Per un moment es va sentir diminutament feliç, com un botó quan la mà de la modista l'escull d'entre la resta per acabar el vestit, com aquella tímida flor que, d'entremig de tota la resta de companyes, és l'escollida per adornar la taula en un dia d'aniversari.

La seva pell es va esgarrifar, cada centímetre del seu braç es va estremir quan va notar que la seva mà freda, però alhora roent, el tocava. El pessigolleig es va esmunyir dins seu, omplint cada un dels buits que tenia dins... va sentir el mateix que quan en un dia fred ens posem sota un doll d'aigua calenta...

I llavors es va esvair, de la mateixa manera que havia vingut, i la llum que havia obert totes les seves escletxes va deixar pas a una foscor massa densa.

I va somriure, perquè aquell instant passatger, efímer, quasi impreceptible, seria seu per sempre.

I va seguir caminant...


La cançó per passar el matí: