26 de setembre 2008

Divendres...

Ja tornem a ser divendres...

Ahir el dijous va ser prou correcte. Un dia amb molta feina (cosa que s'agraeix en moments així), un vespre amb una conversa d'una hora i un assaig prou aprofitat.

I què passa quan vas a dormir el dijous? Que et lleves amb el divendres arrencant-te els llençols, recordant-te que segueixes tenint por a que arribi el cap de setmana.

Com es pot tenir por al cap de setmana? Segurament no és por al cap de setmana, seria una estupidesa tenir por a dos dies... el que passa és que el caparró no para de pensar en totes les coses relacionades amb el cap de setmana.



Coses de fa un munt d'anys, coses de fa quatre dies, coses d'ahir, coses d'ara, coses de demà... i es crea un garbuix com el del quadre.

Tinc ganes de sortir aquest vespre, de veure gent, de xerrar de tonteries, d'escoltar música... però alhora em segueix fent por i una espècie de nostàlgia molt desagradable.




Voldria ser on sóc però m'hi falta quelcom...
I mentrestant la culpa em segueix atabalant.

Ahir vaig estar una hora parlant de la culpa, de com s'ha apoderat de mi un sentiment de culpa tan gran com per fer-me trontollar. Com una culpa real ha anat creixent i alimentant-se del meu propi jo per anar-se fent gran, poderasa i valenta. Una culpa que sap quins són els meus punts febles i els explota tots i cada un d'ells... I si intento esbrinar el perquè d'aquest sentiment de culpa... doncs la resposta em fa mal, perquè hi trobo allò que no tinc.

I haig d'aprendre d'alguna manera, a saber canalitzar (no suporto aquesta paraula) aquesta culpa cap a aspectes positius, però de moment no me'n surto i no deixa de fer-me la punyeta, és com tenir un "Pepito Grillo" dins l'orella cridant 24 hores al dia: "Ja t'està bé, per burro, tens el que et mereixes, que tu t'ho has buscat, jajajajaja!!!!!" Com m'agradaria poder fer-lo callar!!

La frase del dia:
"¿Por qué aguardas con impaciencia las cosas? Si son inútiles para tu vida, inútil es también aguardarlas. Si son necesarias, ellas vendrán y vendrán a tiempo" (A.Nervo)

L'antifrase del dia:
"La esperanza es el peor de los males, pues prolonga el tormento del hombre" (F. Nietzsche)

Cançó per alimentar el divendres (jo només li canviaria una frase de cap al final...)



Heu descobert quina?

Bon cap de setmana a tothom.

2 comentaris:

Ruben Bender B. Rodriguez ha dit...

Hijo mío, esa maldita culpa es dfifícil de callar, pero no imposible. A mi me enseñaron cómo... pero lo jodido es que no me acuerdo. Creo que el primer paso era asumir que estaba ahí, y que es algo irracional. Luego... no recuerdo cómo, se fué (como el dolor de cabeza cuando tomas aspirina). No se, creo que mi lucha contra la culpa y contra el miedo tuvieron como efecto colateral una mezcla entre alzeimer, amnesia y resaca (no obligatoriamente en ese orden). Eso sí, recuerdo que mi remontada del vuelo empezó con cambiando la famosa frase de "espera siempre lo malo, para que cuando se cumpla duela menos, y cuando sea bueno te alegres más", por "espera siempre lo bueno y sonríe, porque así lo malo te dolerá más (¡oh sí nena castígame!), pero te darás cuenta de que pasas la mayor parte del día siendo feliz... y eso ya no te lo quita nadie". Así que encara a esa culpa, sonríele, y dile, como hacíamos en barracas: AAAAAAAAAAAAAYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYY (con movimiento pélvico incluído)

PASTORA ha dit...

Has d'aprendre a deixar la culpa de banda perquè les coses passen i moltes vegades no sabem ni perquè!!
Res és culpa de ningú, simplement, les coses passen perquè passen i punt. El destí? potser sí, ves a saber!!!
Ah!! I els caps de setmana, ens agradin o no, són per sortir, per passejar, per deixar-se atabalar per la peque, per...
No són per pensar que si surts trobaràs allò que no vols trobar... (Si passa, és inevitable; però aviat es farà suportable!)
Deixa de pensar una mica i aprofita'ls. Quan te n'adonis, el temps haurà passat i ja no tindràs oportunitat d'anar de festa o de jeure tot el dia... Valgui l'experiència en aquest tema...
I no oblidis mai... CARPE DIEM!!!