25 de setembre 2008

Els dijous els somriures són de franc

Tinc una teoria que fa temps que remeno, i és que el dijous els somriures són de franc. Però avui passaré de llarg de la parada dels somriures, com aquell transeünt ocupat que, atrapat de la pressa, refusa l'oferta d'un repartidor davant un restaurant, una parada de metro o un stand publicitari qualsevol.



Avui em posaré les mans a les butxaques, la barbeta sota l'abric, arrauliré les espatlles i caminaré decidit tot i que la neu que cau sobre el camí faci més difícil veure'l.

Suposo que el fred es fa més molt més intens quan el dia abans has tingut el sol il·luminant-te la cara, i jo portava un parell de dies amb el sol brillant. Era un sol de tardor, un sol d'aquells petits, taronja i llunyà, mig amagat, però això no li impedia fer prou escalfor com per animar-me a fer quilòmetres. Què tocarà fer avui al vespre? buscar una llar de foc que em tregui aquesta sensació de que la sang es belluga massa mandrosa per les meves venes.

No m'agrada el fred. I tot i que sé que no puc canviar el temps que fa (tant de bo), la sensació de tenir els peus glaçats fa mal.

I a més a més s'acosta divendres i segueixo sense ganes de caps de setmana...

Els dijous els somriures són de franc... doncs avui no, gràcies.

Les frases del dia:

"Ama hasta que te duela. Si te duele, es buena señal" (M.Teresa de Calcuta)

La cançó per passar el matí:

1 comentari:

Ruben Bender B. Rodriguez ha dit...

Con lo bonita que es tu sonrisa, tontorrón...
Bueno, pues ya he visto tu blog. Me gusta, y me recuerda a mí mismo, pero hace unos meses. Ahora ya lo ves, vuelvo a ser el mismo (o creo), ¡pero mejorado y con partes biónicas y todo! Bueno esto último es mentira, pero molaria... Así que a seguir dando pasitos y aprendiendo. Hasta que llegues a la meta, aquí estaremos.