22 d’octubre 2008

Calendaris imperfectes...


"Ell seia en una cadira incòmode, dura, freda. A les seves mans un refresc amb una etiquea incomprensible i al seu costat l'equipatge. Tenia temps, va pensar. Es va dedicar a observar la gent que passava al seu voltant. De de sempre li havia agradat. L'encuriosia intentar imaginar què hi havia rera totes aquelles mirades, aquells caminars decidits, aquelles maletes amunt i avall. Es preguntava si tan petit i insignificant era quan, davant d'ell, milers de vides anònimes caminaven amunt i avall. Cada una d'aquelles persones que se li creuaven tenia una vida darrera. Un vida plena de moments, de records, d'històries fantàstiques o de rutines avorrides, però una vida sencera a l'esquena. I ell tan sols en podria contemplar un segons intrascendentals. Aquella sensació li agradava. I quan la imaginació li permetia, li agradava jugar a imaginar-se com devia ser aquell, què devia pensar l'altre, o perquè corria el de més enllà... i així, perdut entre un mar de desconeguts, van passar les hores fins el proper vol.

Quan se'n va adonar tenia el temps just. Es va aixecar, va agafar les seves coses i es va posar a caminar amb pas accelerat. De sobte, en un racó d'un banc, va observar com un noi el mirava de reüll, amb un somriure als llavis, segurament preguntant-se perquè corria..."


Una cançó de dimecres:

2 comentaris:

gemma ha dit...

jo també sóc com el viatger del conte d'avui, em podria passar hores mirant la gent passar i imaginant qui són, on van i perquè fan la cara que fan. al metro, al tren... o en un banc de la rambla de barcelona un vespre qualsevol.

una afició com una altra, no?

una abraçada

gemma

Laura ha dit...

"No hay espejo que mejor refleje la imagen del hombre que sus palabras."

no?

;)

Laura.