05 d’octubre 2008

Camins...


És diumenge i fa sol. La gent camina pels carrers intentant absorvir tots i cada un dels rajos de llum que els esclaten a la cara. La llum els omple...

I jo aquí, palplantat, davant un encreuament de camins.

Què fas quan no hi ha rètols, ni mapes, ni indicacions? Doncs fer el que et diu el cor. Agafar aire, desafiar el destí i escollir el camí que et sembla que et portarà on vols anar. Caminar amb pas valent i decidit i deixar de mirar enrere.

On porta el camí escollit? No ho saps, i t'agradaria saber-ho, però no hi ha manera, tan sols pots fer una cosa, i és anar posant un peu davant de l'altre.

I llavors és quan te n'adones que cada vegada camines més tranquil, més segur, més decidit, però segueixes sense saber cap o vas.

I et sents estrany, impotent, venut, quan tens cada vegada més clar cap on voldries que et dugués el camí, però no has caminat el suficient com per veure el final. I llavors és quan les cames et pesen, venen ganes d'aturar-se, de sortir de camí, de seure i descansar o de, simplement, abandonar.

Però no abandones. Perquè el teu interior t'intenta convèncer que s'ha d'assaborir cada pas, perquè cada pas és part del camí, i que el que de debò importa no és on ens porta el camí, sinó el camí en sí mateix. El que fa el camí són els passos que hi deixem. Però de vegades te n'oblides perquè alguns passos fan mal als tormells, i l'últim que vols és guardar-ne un record. Els passos que dolen són els que fan el camí més intens.

És diumenge i fa sol. Seguirem caminant.

La frase del dia:

"Lo que hoy siente tu corazón, mañana lo entenderá tu cabeza"

Una canço per empènyer el diumenge:



PD: Segueixo somniant calaixeres...