01 d’octubre 2008

Dimecres...


"Sempre allà. Cada any igual. Dèbil i escanyolit com sempre, en un racó per ser oblidat. Mai l'havien vist com el que era, un començament, o el primer de tots, o un dels importants... Mai. Tans sols una vegada de cada moltes es podia posar el vestit vermell que li anava balder de tots costats i que fins i tot el feia sentir estrany.

Ell volia ser com aquell que sempre va de vermell, gros i orgullós, o com els altres a qui un retolador encerclava amb una cita important... però l'única vegada que el van encerclar va ser per recordar una visita al dentista.. quina desil·lusió.

Volia ser com l'últim, gran, el més gran de tots, enmig de la seva colla d'amics grans i valents, sempre recordats per tothom amb alegria.

O potser com el seu veí, un que també anava sempre vermell, i tot i que el vestit li van posar en un dia fosc, ell el lluïa amb orgull.

Però no podia ser, havia nascut així i era el seu destí, mai podria canviar-ho, per molt que somniés, seguiria sempre essent un 1 d'octubre."


Per la resta... avui no tinc ganes d'escriure, tot i que ho faria. No tinc ganes de parlar, tot i que ho faria... perquè avui escriuria coses que no em ve de gust llegir i diria coses que no em ve de gust sentir...

Fins demà.

Le frases del dia:

-Tenía tantas ganas como miedo...
-Y yo.

(Báilame el agua)

"Tengo una teoría de porqué la gente hace cosas tan horribles, es por lo mismo por lo que los niños se empujan en el colegio. Si tú eres el que empuja, nadie te va a empujar a ti, si tú eres el monstruo, nada estará esperando entre las sombras para atacarte. Es muy sencillo, la gente hace cosas tan horribles porqué tiene miedo"

(de la sèrie de TV Abducidos)

Una cançó per avui (em segueixo qudant amb les lletres):