21 d’octubre 2008

Miralls.


"Com cada matí es va ficar sota l'aigua calenta, amb l'esperança que aquesta li acabés d'arrencar els somnis que encara duia enganxats a la pell. Poc a poc el vapor que emanava va anar omplint l'habitació. Li agradava respirar aquella humitat tan càlida, sobretot ara que el fred tornava a treure el nas per la finestra. Va sortir i es va embolicar amb el barnús, buscant amagar-s'hi tot ell, com un cargol es fica a la seva closca. I llavors el va veure...

Feia temps que el buscava, sense massa èxit, feia temps que l'enyorava, i feia temps que el necessitava.

I avui, sense explicacions ni avisos, havia tornat i era allà, mirant-lo fixament als ulls, dret, orgullós del que veia.

Va acostar-s'hi i es va quedar mirant, perplex, amb una mescla d'alegria i por, a pocs centímetres d'aquell a qui tant havia enyorat els últims mesos.

Va allargar la mà i va fregar lleugerament el mirall amb els dits, amb por de trencar el que s'hi reflectia.

I llavors un "hola" molt tímid però alhora molt segur va sortir dels seus llavis...

... i la resposta que hi a trobar va ser un somriure."



Una cançó per un dimarts qualsevol:

1 comentari:

Anònim ha dit...

"Los sueños són el alma de los reflejos; el espejo una identidad del ser."


perquè dins d'un mirall hi ha molt més que física...

unpetó.

Laura.