14 d’octubre 2008

Una cadira buida...


Una cadira buida que no ho hauria de ser… on avui, amb el permís de la resta, hi seies tu. I parlàvem dels camins que m’han dut fins aquí, i de quants camins queden per descobrir. I rèiem una estona recordant les anècdotes, els moments i els somriures que vam compartir, i discutíem intentant esbrinar què tinc jo de tu i què tinc de la mare. I llavors, de cop i volta, mentre sentíem el xiuxiuejar de les converses que es perdien per la sala, ens quedàvem en silenci, mirant-nos als ulls, dient-nos-ho tot sense dir res.

Avui he sopat amb una cadira que, per una estona, tu has omplert. I que seguiràs omplint cada dia de la meva vida, perquè vas ser tu, precisament, qui em va ensenyar a omplir els silencis amb la remor de l’ànima. Gràcies per acompanyar-me en aquest i tots els viatges i, no cal que t’ho digui perquè ja ho saps, però mai està de més recordar-me que, siguis on siguis, t’estimo.


Una frase per anar a dormir:
"La seva absència continuava essent per mi com un silenci a crits que jo encara no sabia fer emmudir amb les paraules" (C.R.Zafón, l'Ombra del Vent)

Una cançó (aquesta és per tu):

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Mai deixarà d'omplir cadires buides, ni per tu,ni per molta gent...
Sempre estarà aquí, en els viatges, els silencis... i les coses bones que ens puguin passar!En el nostre dia a dia sempre hi serà!!
Que tinguis un bon viatge i disfruta tant com puguis o tant com et deixi la feina...
I recorda l'elefant, que hi ha algú que ho diu cada dia...

gemma ha dit...

m'acabo d'adonar que feia dies que no plorava.

una abraçada

gemma

Anònim ha dit...

Tenia ganes de llegir-ho per mi.

Perquè les teves paraules posen música als silencis absurds, que massa vegades apareixen i no paren de parlar.

tarda de dimecres... i "demà quan anem a dormir ja serem divendres"

;)

Laura.