07 de novembre 2008

Sabates noves.


Feia dies que hi rumiava. Potser era una tonteria, i segurament d'haver-ho explicat a algun dels seus "més millors amics" n'hauria rebut mofes i comentaris burletes, però a ell feia dies que el tenia preocupat. No passava sempre, per sort només eren ocasions puntuals, però quan li passava se sentia perdut, sol i desconcertat. Era la mateixa sensació de voler respirar i no trobar aire, els mateixos calfreds que quan arribant a casa posava les mans a les butxaques i no trobava les claus. No era un problema insalvable, però tenia molt clar que havia de solucionar-lo. Intentant superar la vergonya es va armar de valor, es va acostar a la cuina, on la mare acabava una escudella que omplia tot el pis d'una olor forta, d'aquelles que obren la gana en un vespre d'hivern. Es va plantar al seu costat, ferm, com un soldat davant el seu superior, i amb una veu clara i serena li va deixar anar el seu gran problema:

"Mare, mare... aquestes sabates no caminen."



La frase del divendres:

"Lloramos porque tal vez la emoción se vuelve tan intensa que el cuerpo no logra contenerla, la mente y los sentimientos se vuelven poderosos y el cuerpo se lamenta" (City of Angels)

Una cançó per acabar la setmana:

1 comentari:

Anònim ha dit...

aquest d'avui m'agrada. Sobretot perquè canviar-se les sabates no costat tant... només cal saber on trobar-les.

;)

Lau.

PD: quin timbre aquesta dona. Redéu!