13 de novembre 2008

Musical·licència.


Un munt de zeros i uns marcats en una pila de línies molt primes i mol juntes les unes amb les altres, o més tècnicament un número astronòmic de marques microscòpiques fetes amb un làser en una superfície aparentment llisa... i al final, quan poses el trosset de plàstic brillant dins l'aparell reproductor, acaba escapant-se pels altaveus fins a ficar-se dins el teu cervell, ja sigui per fer-lo moure, per fer-lo plorar, o per fer-lo entretenir.

Tot i comprendre tots els fenòmens físics que donen lloc a la música, seguiré sense entendre com s'ho fa....

Tot i conèixer què es un armònic, quina diferència hi ha entre afinar a 440 o a 445, el perquè d'una tercera major, la diferència entre una escala major i una menor o què fa diferent el "Do" d'un piano al d'una tuba, segueixo sense comprendre quin fenòmen físic, químic o neuronal fa que els pèls dels braços se'm posin de punta quan sento l'intro de guitarra de "Starway to Heaven", o que se'm regiri l'estómac amb les primeres notes de "La Macarena".

Suposo que avui estic influït per una de les lectures que estic fent. Un llibre molt recomanable a tots els qui s'han fet la mateixa pregunta que jo alguna vegada: "Què té la música que la fa tan especial?".

Un llibre dens, molt tècnic i dur de llegir, però MOLT interessant.

"El cerebro y la música (estudio científico de una obsesión humana)"

Per la resta... dijous. No té més connotacions, ni positives ni negatives... dijous.

La frase per passar el dia:

"La música és a l'anima el que la gimnàstica al cos" Plató.

La cançó pel dijous (simple i tonta, però preciosa):

1 comentari:

gemma ha dit...

:)

m'alegro que aquesta lectura sigui tal com esperava: tècnica, densa però molt interessant. i m'alegro de la sensació que tens en sortir de Mata.

espero poder gaudir aviat de la densitat de les paraules tècniques i del naixement d'aquesta cosa nova, perquè em sembla que totes dues prometen bastant.

una abraçada

gemma