27 de febrer 2009

L'home que no sabia somriure.

"No se'n va adonar fins a certa edat, quan els altres nens esclafïen a riure sorollosament i ell es quedava impertèrrit davant seu. Podia entendre i interpretar el que sentien, però el seu cor no anava més enllà, era buit de sentiments... Van ser els pitjors anys de la seva vida, no podia entendre perquè ell, es preguntava perquè havia de ser diferent, perquè el rebutjaven sense tan sols intentar comprendre què li passava.

A casa van mirar de portar la situació tan bé com van poder, sense massa sort. La mare era un bona dona, humil i treballadora, però no era una dona preparada per enfrontar-se a una ànima trencada. Havia gastat totes les seves forces en la seva pròpia lluita, i ara es lamentava per no saber com ajudar el seu fill.

El pare era un home tancat, sec i poc parlador... i veia el seu fill com una nosa que la vida li havia adjudicat pels seus pecats. La idea que el seu fill pogués ser tan diferent, una espècie de monstre, d'aberració, com li agradava pensar, encara l'enfurismava més, i per això girava el cap i negava amb força cada vegada que la seva esposa li implorava, amb llàgrimes als ulls, ajuda.

Aquella llar es va convertir en un infern per la criatura sense somriure... Un infern excessivament llarg per qualsevol.

Amb els anys s'hi va anar acostumant, encara que a base de cicatrius i ferides, i fins i tot va aprendre a dissimular en situacions concretes, a justificar-se, a excusar-se per un mal que no creia haver comès.

Ja no es molestava quan el titllaven d'avorrit, de seriós, de malcarat, d'amargat o de solitari... perquè en el fons tenien raó.

Dins seu alguna cosa havia canviat. La seva ànima s'havia anar endurint amb els anys, ennegrint-se i petrificant-se amb cada rebuig, amb cada mirada estranya.

La fredor que demostrava no era més que el reflex de la temperatura del seu cor, que s'havia buidat del tot, que s'havia rovellat de tant anys sense poder abrigar un sol sentiment.

Passejava per la vida de puntetes, arraconant-se a les voreres d'un camí que de vegades se li feia massa llarg.

Saltava d'ombra en ombra per passar desaparcebut, convençut que era la millor manera d'acabar els seus dies, i sabent que era massa covard per agafar una drecera que l'aterrava.

Però un dia entre molts d'altres, un dia qualsevol d'un febrer qualsevol, amb el fred castigant un món atabalat, impersonal i solitari, caminant per un carrer qualsevol, es va quedar palplantat, immòbil, abosultament indefens...

Davant seu tenia la imatge més bonica que havia vist mai, una bellesa que emanava escalfor, llum i color...

Va atrevir-se a fer unes passes i a aproximar-s'hi, fins que va ser a una distància suficient com per allargar el braç i tocar-la...




La resta de la gent no hi hagués caigut o ho haguessin negat, haguessin dit que era simplement una flor en un racó de vorera, una planta silvestre, bonica, però res més. Molts haguessin jurat i perjurat que hi havia flors més espectaculars, més exòtiques, més maques i més precioses, alguns fins i tot ni tan sols l'haguessin vist o l'haurien trepitjat sense pensar-hi... Però ell sabia que allò que tenia davant era la flor més bonica que mai podria veure.

Els dits li tremolaven, i el seu cap tenia problemes per poder controlar el doll d'emocions noves i desconegudes que l'envaïen... El cor li cremava, la sang li colpejava les parets del seu interior, i la seva ment semblava desbordada.

I quan la punta dels seus dits la van tocar amb tota la delicadesa que van saber, va notar com el seu cor s'esquerdava pels quatre costats, va sentir el cruixir de les emocions que se li escapven, va notar el tremolar de les seves galtes humides, i va comprendre què significava somriure..."








Xevi, moltíssimes felicitats, que trenta no es fan cada dia, i a sobre puc presumir d'haver estat al teu costat gairebé la meitat. Gràcies per deixar-m'hi ser!!!



La frase del dia:

"El corazón es un niño: espera lo que desea" (Anònim rus)


Una cançó per acabar la setmana amb la pell de gallina!:

1 comentari:

Lau. ha dit...

Felicitats.

de veritat.

sísenyor.

:)

Laura.