23 de febrer 2009

L'home que pintava papallones.


"Havia sigut una feina meravellosa. Hi havia deixat gran part dels dies els últims anys, i saber-ho el feia sentir content. Havia estat una feina molt agraïda, una feina de les que es fan amb un somriure a la boca i una espurna als ulls. Havia començat esbossant una silueta per cada una de les ales. Amb un llapis de punta més fina va resseguir la forma final un cop la va tenir clara. Llavors va venir el moment d'omplir-les amb mil i un colors. Va trigar dies, mesos, a trobar la combinació perfecta de colors. Va barrejar un groc que recordava al sol amb un blau intens, un vermell foc amb un taronja suau, un verd esperança amb un porpra sorprenent. Cadascun dels colors semblava encaixar amb els altres com les notes en una sinfonia, i anaven omplint de màgia i de bellesa aquelles fràgils i diminutes estructures. De vegades tenia la sensació que el resultat no li agradava, i tornava a començar, a buscar noves mescles, noves figures, nous colors.

Li resultava fàcil posar-se a treballar, però no podia evitar (i tampoc no ho volia) implicar-se amb tots els seus sentits en el que estava fent. La passió va esdevenir amor, i l'amor va esdevenir passió, i al cap de poc temps se sentia part d'allò que estava fent.

Els anys i les hores van portar el resultat... i un bon dia es va trobar davant seu una papallona esplèndida, radiant, amb unes ales que, amb el reflectir del sol, escampaven la seva llum per allà on passessin. Era possiblement la papallona més bonica que havia vist mai, i poca gent podria dir el contrari.

Va passar-se dies exhaust, assegut a la cadira del seu petit taller, contemplant la seva obra. Estava orgullós del que havia aconseguit, estava orgullós de la seva papallona.

El cansament li passava factura, i dia rera dia anava notant com les parpelles li pesaven més, fent de vegades insuportable tenir els ulls oberts... però ell seguia contemplant i admirant la seva papallona preciosa.

I un dia d'estiu, amb la llum de mitja tarda escalfant-li la cara, no va poder evitar finalment tancar els ulls i caure rendit...

Va despertar-se al cap d'unes hores i, espantat, va adonar-se que a l'habitació li mancava alguna cosa. Tot i ser de dia, semblava que la llum enrava més tímida a l'estança. Va repassar cada una de les eines del taller, va mirar i remirar tots els calaixos, i al final va adonar-se que s'havia adormit amb la finestra oberta...

Les llàgrimes li van omplir la cara quan va treure el cap per la finestra amb l'esperança inútil de trobar-la, de veure-la, de poder-la recuperar, i amb el cor esmicolant pensant en perquè s'havia adormit amb la finestra oberta, en com havia pogut ser tan inconscient, tan descuidat, tan estúpid...

Però la papallona volava a cel obert, la papallona estrenava les ales.

Els seus intents de cridar-la, de buscar-la, de saber on era no van tenir cap mena de resultat, i al final, dies després, rendit per l'esforç, vençut per la tristor, va tornar capcot cap al seu taller.

I mentrestant la papallona volava, bategava les ales acabades d'estrenar una i altra vegada, sentint com s'allunyava, sentint l'estranya necessitat de buscar una llum on escalfar-se.

El destí va voler que la papallona, tot tenir la sensació d'haver volat dies i dies, acabés molt a prop d'on havia nascut, massa.

I va ser un dia d'hivern, gris i fred, mentre la ciutat semblava despertar-se dun son massa llarg, quan la va veure, de lluny, i tots els fantasmes del passat van tornar a prendre forma.

Era allà, prop de casa, embadalida davant un dels molts fanals que il·luminaven el carrer, hipnotitzada per una llum irresistible, una llum blanca i càlida, una llum que, després d'una nit fosca podia haver recordat una albada.

I des de la distància, i sense poder evitar que el cor se li encongís més del compte, l'home que havia pintat la papallona més bonica del món va veure com aquelles precioses ales s'anaven desfent mentre la papallona s'acostava a la llum...

I no va poder contenir una llàgrima, una llàgrima d'un groc que recordava al sol, d'un blau intens, d'un vermell foc, un taronja suau, un verd esperança i un porpra sorprenent..."




La frase del dia:

"Dibuixa'm unes ales... que vull volar"



Una cançó per un dilluns massa dilluns:

2 comentaris:

Laura. ha dit...

persiguiendo algo que mantenga tus manos llenas de flores...

que bonica.

en directe segur que millor.

;)

Laura.

Anònim ha dit...

Vos k et deixi un comentari....un relat alucinant però "sin comentarios".
No siguis t'han cabassut i fes-me cas, crida k va molt b!jejeje.