03 de març 2009

Dreamland

"El post-operatori es va complicar per causes desconegudes. Les cicatrius s'havien curat lentament, però de manera correcta, i ja gairebe no quedaven rastres (excepete els massa evidents) de l'operació. La pacient, però, va reaccionar malament a la medicació, i el seu cos semblava voler negar l'evidència i lluitar contra els fets. Va trigar molt més del que sol ser habitual a recuperar-se, i això la va deixar sense forces després d'una batalla contra el seu propi cos i la seva pròpia voluntat.

Va estar molt dies a casa, fent repòs i intentant assimilar que les coses havien canviat. De vegades tenia la sensació que res no havia passat, però llavors el munyó que tenia al genoll dret la llançava de cop contra la realitat...

Amb el temps va aprendre a caminar sola, a aixecar-se, vestir-se, a sortir de casa, a moure's amb soltura, a poder fer la seva sense necessitat de més ajuda que la imprescindible.

Un parell de fulles del calendari van fer la resta, i la vida va tornar a la "normalitat".

Algunes nits, però, a l'aclucar els ulls, al rendir-se a l'esgotament que li provocava aquell sobreesforç, el seu subconscient es venjava en silenci i a les fosques...

I era llavors que somniava caminar, córrer, saltar, somniava totes les escales que havia pujat, somniava de puntetes, somniava sabates, somniava tangos, valsos, piruetes i fouettes, somniava passejades a mitja tarda, somniava nedant, somniava fugir depressa, somniava muntanyes amunt, somniava parells de mitjons, somniava... somniava.

I al despertar no podia evitar fregar-se uns ulls plorosos, no podia evitar acaronar una ànima cansada, no podia evitar el desig fervent de voler tornar a adormir-se i seguir somniant..."





La frase del dia:

"Ante tanto imbécil con carnet de opinante, los sabios callan" (Pepe Rubianes)


Sempre marxen els millors... i sempre abans d'hora.


Una cançó per un dimarts més trist del compte (bonica versió):