04 de març 2009

"Estava essent un estiu estrany, amb més calor del compte i una sensació de xafogor de vegades insuportable. Tot i això, la temperatura no el preocupava, ni tan sols hi pensava. Feia dies que res del que fins llavors li ho havia semblat era important. No li importaven els diners, no li importava la feina, no li importaven les noticies, no li importava el dolor, ni els malsons, no li importava res que no fos el petit cercle que l'envoltava. Havia arrencat de socarrel tot allò que li feia nosa, i es trobava despullat davant la vida.

Podia semblar un dissabte qualsevol, però no ho era. El món potser seguia girant allà fora, impassible i cruel, però dins aquelles quatre parets el temps s'havia aturat. Eren allà, tots quatre, asseguts, desitjant marxar corrents abans no arribés el que tots feia dies que temien.

Les paraules del seu fill van colpejar-lo una i altra vegada fins esquerdar-li la veu...

- Aquest Nadal potser el celebrarem a "casa meva"... si ja estan les obres!
- Potser sí... potser sí...

Mai una mentida havia ressonat tant dins el seu cap. Se sentia culpable, se sentia responsable de no poder fer res per evitar la resposta que venia, responsable del que, segons després, hauria de dir-los, mirant-los als ulls... I sabia que unes paraules tan innocents com les que acabava de sentir ressonarien sempre més dins el cap de qui les havia dit.

Va recollir totes les forces que feia dies que buscava, va alçar la mirada, va agafar aire i es va disposar a llançar unes paraules que no volia, que sabia que estriparien totes les ànimes de l'habitació, que sabia que partirien per la meitat a qui les escoltés... i va parlar"




La frase del dia:

- Portes la camisa per fora... no sé què sembles!
- Ara tu em donaràs lliçons de moda... que vagi bé!
- Fins demà, que vagi bé...

(Fins demà... quina ironia!)


Una cançó per un dimecres prescindible (sé que la vaig penjar fa poc... però no m'importa):

2 comentaris:

Lau. ha dit...

un dia mitjons i l'altre sabates...

deixa de mirar on trepitges i alça la mirada...

:)

Laura.

Gemma ha dit...

suposo que... devies necessitar escriure-ho i que algú ho llegís, no?

:)

una abraçada!!

gemma