31 de març 2009

Intens.

"Tant li era… en un restaurant bevent un bon vi, asseguda al sofà amb la tele engegada de fons i les mans entretingudes, caminant per un passeig desconegut o enmig d’una compra important… El quan i l’on havien passat a un segon pla.

La ràbia se li barrejava amb l’emoció a parts iguals, aconseguint una mescla amb un gust exageradament dolç.

Volia poder controlar els seus ulls, però cada vegada que ho intentava no aconseguia més que una ganyota forçada que deixava palès qui els manava, i sabia que no era ella…

I tot i no poder controlar-los, es podia passar hores veient com aquells dos ulls que ja no li feien cas jugaven a perseguir-lo, a amagar-se quan els seus es giraven, a buscar-lo a cada racó, a imaginar-lo quan no hi era…

I cada vegada que les seves ànimes es fregaven se sentia nua, com si ell, sense ni tan sols tocar-la, li hagués arrencat tota la roba poc a poc, peça a peça, i ara la tingués davant, amb tota la seva bellesa, i es divertís resseguint la seva figura amb un alè massa càlid que li feia perdre el control dels seus propis pensaments.

No ho suportava… mai havia suportat no tenir el control, no saber com actuar, no podia ni pensar què devia ser estar a les mans d’algú altre…

Potser per això, per no suportar-ho, no podia pensar en altra cosa.

Se sentia com una papallona amb les ales arrencades caient al buit…

Ella sabia que podia volar… sempre havia volat a voluntat, però ara les seves ales boniques, grans i coloristes, ja no eren seves, i no saber què hi havia al fons de l’abisme on es precipitava li feia pànic.

I per això s’havia rendit…

Les forces li havien durat poc més que una mirada… tot i saber-se valenta, la derrota no tan sols no li dolia, sinó que li escalfava l’esquena, esgarrapant-li cada un dels centímetres de la seva pell amb mil petons invisibles que volia poder contestar i no sabia com.

No estava acostumada a perdre… de fet, mai havia perdut. Per aiò se sentia desorientada, sense saber massa bé on anar i què fer… i no podia deixar de somriure quan hi pensava.

Aquell vespre, a casa, mentre la seva passió li omplia gairebé totes les hores, no va poder evitar que les llàgrimes li recordessin que, per més que s’intentés convèncer del contrari, la vida encara era capaç de sorprendre-la…"



La frase del dia:

"Avui em porten la nevera" (tant de bo...)

Una cançó per un dimarts de "piques" (és tota per tu, te la regalo!):