12 de març 2009

Ràbia


"Feia anys que no trepitjava aquella sorra. Ni tan sols recordava clarament l'última vegada, tot i no poder oblidar el perquè...

La primavera semblava anunciar que venia, però l'hivern es resistia a deixar-la entrar, i el sol de mig matí contrastava amb la sensació de fred que no es podia treure de sobre.

No hi havia gairebé ningú, i un silenci incòmode li omplia les orelles.

Va sortir del cotxe lentament, no tenia cap pressa, i va acostar-se a la porta. Era una porta majestuosa, una porta metàl·lica que intentava avisar i advertir als dèbils d'esperit que aquell no era un bon lloc. Les sanefes grotesques del ferro rosegat pels anys semblaven fantasmes intentant fugir sense sort.

A dins la calma es barrejava amb una sensació estranya. No era nostàlgia, ni melancolia, però era una sensació que s'alimentava de records.

Per un moment va tenir la sensació que una mà enorme i invisible se li ficava dins el pit i li arrencava els sentiments un a un.

Va recórrer els passadissos tan ràpid com va poder, sense arribar a córrer, però quasi. Quan la va trobar s'hi va plantar davant, va respirar per recuperar l'alè perdut i es va quedar fixament mirant aquelles lletres blanques esculpides sobre un fons negre...

Va mirar les flors, testimonis del pas del temps, i va mirar els voltants, intentant trobar sense èxit un lloc on poder amagar la mirada... però no va poder.

Es va sentir estúpid, molt estúpid. Es va sentir traït per la seva pròpia voluntat, doblegat als seus propis desitjos... i això el va fer sentir molt dèbil, massa.

I amb una enorme sentiment de buidor, se'n va adonar que no hauria d'haver vingut."



Per cert... sóc l'únic que pensa que un anònim és covard? :-p


La frase del dia:

"Vaig caminar tant que se'm van acabar les passes..." (La Rata)



Una cançó per un "demà divendres" (una bona versió d'ells mateixos):

3 comentaris:

Lau. ha dit...

avui la rata l'ha encertat amb la frase...

Xisti ha dit...

quantes vegades una "mà enorme" o una de petita ens ha arrencat a cada un de nosaltres els sentiments de dins el pit...
quan ens hem confessat, quan t'has declarat...
m'ha agradat molt el text d'avui, parlant d'anònims t'ho també els hauries de firmar!!!

ester_kandi ha dit...

Sort que després de l'hivern sempre arriba la primavera...

Sort que tots els errors s'acaben convertint en encerts...

PD:quan s'acaben les passes el millor és canviar de rumb :)