09 de març 2009

Sóc una Coca-Cola

"El cel semblava barallar-se amb el mar per veure qui dels dos tenia un blau més bell. L'aigua, encomanant-se de la calma del moment, es limitava a gronxar lleugerament la barca, proferint-li un moviment hipnòtic que et deixava l'ànima endormiscada.

Feia una estona que era allà immòbil, però no li importava, estava gaudint del moment de calma. Les cames li penjaven de la proa, i el mar li embolicava els tormells amb una delicadesa sorprenent.

Es mirava el sol amb un somriure, i aquest li corresponia acaronant-li la pell amb els seus dits calents.

Molts l’havien tractat de boig per haver emprès aquell viatge. D’altres de temerari, i molts altres simplement el titllaven d’il·lús, però a ell poc li importava.

Potser tenien raó i aquell viatge no portava enlloc, però ell estava convençut dels seus somnis, i no hi ha home més tossut que un home convençut dels seus propis somnis.

No tenia rumb, era veritat, però no li importava.
No tenia mapes, era veritat, però no li importava.
Ni tan sols tenia timó, era veritat, però no li importava.
Tan sols una barca feta a cops d’onada i un salvavides per un cas d’emergència.

Però no necessitava més, perquè sabia que el vent, capritxós, tard o d’hora li ompliria les veles d’esperança... i mai deixaria de confiar en el vent"




Un cap de setmana amb més sensacions que no pas hores.


Un divendres amb el vent a la cara... com ho enyorava!!!!
Un dissabte al matí a dues veus... (que xulo!!!)
Un dissabte a la tarda fent més feina de la que ens va semblar...
Un dissabte al vespre a casa reposant unes cames estranyament cansades...
Un dissabte a la nit amb una sobredosi genial... (no penseu malament!!)
Un diumenge al matí esmorzant pomes i taronges...
Un diumenge a la tarda amb una guitarra i un somriure tonto...
Un diumenge al vespre sense paraules...

La frase del cap de setmana (vàries, cap de setmana massa intens per només una):

"Ets una coca cola amb potes"
"Què fas quan la poma és verda?"
"It takes a freak to plik the make"
"No facis com tots"
"Saps quan tens la grip?? Doncs multiplica-ho per deu"
"No entenc el perquè" (Jo sí... )
"Quina ràbia que em va fer... Aaargggg!!"
"Espera't, que em poso del perfil bo!"

I dues-centes més que en podria posar...

Ah, i des d'ahir reconec que m'agraden els llimacs. I ho dic de debò.

Per cert, ahir vaig aconseguir el meu propòsit.
Ara toca complir el següent repte... passar el dilluns sense.

La cançó que no m'he pogut treure del cap (ho sé, és molt estúpida, però l'he estat cantant tot el cap de setmana sense poder oblidar-la... el síndrome del cuc a l'orella en diuen):

1 comentari:

ester_kandi ha dit...

El conte m'ha encantat, perfecte per començar la setmana...

I la foto... un petit homenatge a l'inspirador del post jajaja m'alegro que t'agradi!

Bon dilluns!

PD: espero que un gat tafaner no sigui impediment sortir del cau! :P