18 de març 2009

Tic-tac

" -Mare, quan sigui gran seré tan alta com tu?

No va saber què respondre, i es va haver de mossegar els llavis per tornar a empènyer aquella llàgrima cap endins.

-Sí, però només si et menges tota la fruita... les nenes que no mengen fruita es queden petites...

Seguia parlant i somrient mentre per dintre seu la seva ànima s'ensorrava com un castell de cartes sota el vent. Mai podria acostumar-s'hi...

La Laia tenia 3 anys, i a simple vista era una nena normal, potser amb una mirada més profunda del compte, però res que pogués fer sospitar el que duia dins.

L'estadistica deia que podia passar-li a un de cada 100.000 nadons, i això només feia que martellejar dins el cervell de la seva mare. Se sentia impotent, se sentia culpable, se sentia lligada de mans i peus davant un destí molt més que cruel...

Mil vegades havia intentat trobar una paraula per definir-ho, però el diccionari no podia guardar una paraula tan fosca, tan negre, tan dura, tan lapidària...

Va acabar de vestir-la ràpidament, perquè feien tard. Pantalons vermells, un jersei rosa amb un gat somrient i unes sabates blanques. La vestia cada dia, però no es cansava mai de mirar-la, d'observar-la, de contemplar-la... de vegades mirava d'apretar els ulls per poder guardar cada imatge dins seu... i mirava d'apretar el cor per estimar-la tant com fós possible.

Van pujar al cotxe i van enfilar el camí de l'escola. La Laia va saltar com empesa per un resort en aturar-se el cotxe. Un petó de comiat i corrents cap a trobar-se amb els seus companys de trapelleries.

I llavors, allà, quieta dins el cotxe, plorant a llàgrima viva amb la mirada incrustada al vidre, va pensar com cada dia, que acabava de llençar una altra oportunitat d'abraçar-la i no deixar-la anar mai més, i ara n'hi quedava una menys..."



La foto... la setmana que ve tindrà un perquè



19 de març... o quan el calendari decideix ser massa irònic.

De totes maneres.. felicitats a tots els pares, felicitats a tots els Joseps i felicitats a tots els qui avui celebreu alguna cosa, la que sigui.

La frase del dia:

"Mai és tard si el cor és jove"


Per esborrar la cara d'imbècil que porto avui... res millor que pensar que aviat el "tiuuuuuu tiuuuuuu" serà en estèreo.


Enhorabona a tots dos, un petó enorme!!!


Una cançó perquè tothom se l'agafi com li vingui de gust:

2 comentaris:

ester_kandi ha dit...

doncs jo me l'agafo amb optimisme i uns quants encenalls de primavera i em proposo el repte de a quanta gent li encomano.

I quan es comencin a queixar per la feina de que sóc una mica pesadeta diré que jo tan sols sóc una víctima d'interrnet jajaja

Em sap greu per una banda i m'alegro per l'altra!

i tant, dissabte allà estarem sens falta!! Ja t'ha explicat la Gemma la conjunció còsmica que es produirà...?

Bon dijous!

Laura. ha dit...

recorda'm que no torni a llegir més el teu blog escoltant el na,na...

:)

unpetó.

Laura.