06 de març 2009

Transparències...

"No calia aprendre a comptar per saber que eren molts. A les seves mans s'hi podien veure tots i cada un dels moments viscuts. Tenia els ulls clars, però veure tota una vida els havia apagat, deixant-los en un estrany repòs. Li costava parlar, perquè els seus músculs havien perdut la cursa contra les seves ganes d'expressar-se, i la frustració era enorme cada vegada que s'havia d'esperar que el seu cos preocessés les ordres que enviava la seva ment una per una, sense pressa.

De vegades no podia evitar enfadar-se amb aquell cos que l'acompanyava, no se'n podia estar de retreu-le-li que s'hagués rendit abans que la seva ànima. Cada dia que passava se sentia més empresonada dins aquell vestigi del que un dia va ser...

No feia ni fred ni calor, però el vent es dedicava a fregar totes les teulades, entonant una melodia gairebé sinistra...

Era l'hora de dinar, i a la tele unes senyores cantaven les excel·lències de la cuina tradicional del seu poble.

Ella seia a la seva cadira, com cada migdia, i mentre una broca intentava atrapar l'altra passava l'estona jugant amb els seus records.

Li agradava treure'ls dels calaixos més empolsagats de l'armari, passar-los un per un, vigilant no fer-los malbé. Li encantava deixar-os tots estesos damunt la taula i mirar-se'ls, ordenant-los amb mil criteris diferents.

I li agradava agafar els seus tres records preferits i apretar-los contra el seu pit, com intentant fer-los més part d'ella.

Eren seus, i ningú no els hi prendria mai.

De cop i volta va tenir ganes d'incorporar-se... unes estranyes ganes d'aixecar-se i sortir de casa.

Va posar-se dempeus sense massa esforços, cosa que la va sorprendre, i va caminar lleugera cap a l'entrada. Amb ella duia els seus tres records preferits, i amb un gest mecànic se'ls va guardar a la butxaca dreta del davantal.

Fora el carrer el sol brillava molt, fins i tot potser massa.

No havia vist mai el seu carrer amb tanta llum. Les façanes reflectien tots els colors, les finestres semblaven miralls, i l'asfalt s'il·luminava com un misteriós riu de plata.

No havia vist mai tanta llum, però no es va espantar. Ningú li havia dit on anar, però tan li feia. Mai havia tingut tan clar el camí.

Va fer una ullada al seu voltant, amb la má va assegurar-se per última vegada que a la butxaca hi duia els seus tres records i, amb passes feixugues però decidides, va començar a caminar..."





La frase del dia... és un poema, escrit per algú fa cosa d'un any:


Se me acaba el tiempo
y hay que ceder el sitio.

Así es la cosa.

Es curioso ver
como la vida te desliza
limpiamente
hacia su lado más extremo
a un ritmo lento o rápido
según convenga
sin compasión, sin pasmos,
sin aspavientos: con
la elegancia de la experiencia
bien ensayada.

Y hay que caminar
hacia la hora perfecta
con la cabeza erguida
y el ritmo justo
que da compás a los sueños…

Así es la cosa.
Así de simple.

Un día, no lejano
habrá que comenzar
a hacer el equipaje
porque el viejo tren espera
siempre espera.

(Pepe Rubianes)


Avui la cançó la dedico a tots els que llegiu això i no deixeu comentaris... :-)
Les imatges no maten, però la cançó m'agarada... bon cap de setmana!

2 comentaris:

Gemma ha dit...

tot i que sé que no fa cap falta, haig de reconèixer que m'ha agradat molt el conte d'avui.

bueno, que vagi bé el primer divendres a la tarda sense treballar!!

fins diumenge!

ester_kandi ha dit...

M'han descobert... Que hi farem! Quan t'enxampen no s'hi val dissimular.

Ara toca deixar d'espiar entre les escletxes i sortir de l'anonimat!

Bon cap de setmana!