13 de març 2009

Una fada al meu paraigües...

"Feia molt temps d'ençà d'aquell dia... No en recordava els detalls, ni tan sols el dia exacte que va passar, però sí que recordava tot el que havia vingut després, i no podia evitar pensar-hi. En el seu dia no en va ser ni conscient, tan sols va actuar perquè el cor li va dir...

Era un dia d'estiu, amb una xafogor d'aquelles que s'enganxen a la pell i no marxen, però el cel feia dies que murmurava tormenta. La gent anava amunt i avall amb un ull sempre mirant enlaire, tothom sabia que tard o d'hora plouria.

Les primeres gotes van escalfir contra el terra fent més soroll del compte, i el que va venir després ho recorden tots. Els més grans deien que no recordaven tanta aigua, els més joves van deixar aviat de jugar amb les basses per refugiar-se.

Quan la va veure, ella s'aixoplugava en un portal massa petit per poder cobrir-la, i s'estava barallant amb el paraigües. Els gestos de ràbia evidenciaven que no era la primera vegada que el paraigües li feia la punyeta... però ella no es rendia, tot i seguir amb el paraigües tancat.

Ell s'hi va acostar amb el seu millor somriure, i es va oferir a ajudar-la. A ella la va sorprendre molt, perquè un somriure ja era prou car de veure en aquells dies, i molt més algú que s'oferís a ajudar-la. Mai ningú li havia preguntat si necessitava res, i això la va desconcertar.

I encara va quedar més desconcertada quan ell, en un gest pràcticament instantani, i semblant que ni tan sols feia força, li va agafar el paraigües, el va obrir d'una revolada i li va col·locar sobre el cap. Ni tan sols recordava la sensació de tenir el cap sec!

Ell li va allargar el paraigües i es va acomiadar molt gentilment, però els dos van seguir caminant en la mateixa direcció. Potser era casualitat, potser era el destí, o potser un dels dos havia decidit canviar la trajectòria, però es van trobar caminant l'un al costat de l'altre.

El camí era llarg, i va parar de ploure quan encara no s'havien acomiadat. Ella va guardar el paraigües amb una mitja broma de si sabria tornar-lo a obrir... Ell va respondre amb l'altra meitat de la broma.

Uns carrers més avall, però, un cap de núvol empipat esgotava les seves últimes forces plovent a batzegades... Era una pluja esmolada, fosca, d'aquelles que esgarrinxen la pell i deixen ferida.

I llavors ella, incsoncientment, sense ni tan sol pensar que es podia mullar, va obrir el paraigües, va allargar el braç i li va cobrir el cap perquè la pluja no l'atrapés"




La frase del dia:

"Tenia uns ulls tan transparents que s'hi t'hi apropaves li veies l'ànima" (La Rata)



Una cançó per un "avui divendres!":