15 d’abril 2009

Precís.

"Feia mal... feia molt mal. Era una ferida neta i precisa. Al posar-la sota el raig d'aigua la sang es va diluir, creant unes siluetes curioses a la pica. Va fregar-se amb les mans, intentant sense èxit evitar que la sang deixés de sortir...

La temperatura de l'aigua va anar augmentant, i la sensació que va tenir va ser que algú li agafava el trau i li pressionava amb força amb una mà calenta.

Al cap de poca estona va semblar que el seu cos li donava una treva.

Els últims esquitxos d'un roig intens van deixar a la llum un tall profund.

Va quedar mirant-se la ferida, impassible i encuriosit.

El dolor era molt intens, i les llàgrimes eixutes a les galtes li recordaven l'agonia que havia passat.

Encara era un dolor massa recent, i recordar-lo no era una sensació agradable...

Va agafar les benes i molt suaument va anar embolcallant la cama amb molta parsimònia. Era com un ballet de mans i benes, com embolicar un regal massa delicat.

Una estona després la cama semblava una altra. Els pantalons no deixaven veure ni un tros de benatge, però ni les benes ni els camals podien dissimular la coixera.

Va recolzar el peu lentament a terra, sabedor que el cruixir del taló amb el sòl no seria agradable...

Sabia perfectament que costaria, que aquella cama no era la mateixa, que era una ferida massa gran com per obviar-la...

Però necessitava tornar a caminar."




La frase del dia:

"Vaig haver de deixar de pensar..."


Una cançó per un dimecres a les 19:05:

1 comentari:

ester_kandi ha dit...

I d'aquesta manera anem acumulant cicatrius!

Sort en tenim que sempre ens queden ganes de caminar... Espero que la teva passejada sigui ben llarga ;P