08 de maig 2009

El lladre de colors


"Es va llevar amb la mateixa inèrcia de cada matí. Va parar el despertador, va fregar-se els ulls amb parsimònia, es va gratar els cabells i d'un salt es va posar les sabatilles. Les passes sonaven mandroses, arrossegant-se per el passadís, i amb els ulls mig clucs va obrir les persianes per deixar que la llum del dia es vessés per tota la casa.

Va ser en aquell moment que se'n va adonar...

Al principi no va saber què passava, massa estrany, no podia ser...

La nevera, la taula, les tovalles, el cistell amb peces de fruita que hi havia sobre les tovalles, fins i tot el ram de flors fresques que havia collit ahir a la tarda mentre passejava pels voltants del poble...

Va anar al menjador, i el resultat va ser el mateix... les habitacions, el lavabo, fins i tot el garatge i el jardí!!!

No podia ser, allò se saltava les normes, estava fora del normal, no podia ser veritat.

Va parpallejar unes quantes vegades més fort del compte, com intentant que els seus ulls rectifiquessin, fins i tot va sacsejar el cap en senyal de perplexitat...

Però res va canviar, i el que veia seguia desorientant-la, seguia sense tenir sentit, seguia essent poc més que un terrible malson...

Va allargar la mà per agafar una poma, i la va fregar amb la punta dels dits, com esperant trobar una reacció diferent... però no, era una poma, amb el seu tacte suau i fresc.

Allò no podia estar passant!!!

L'angoixa es va començar a fer lloc dins seu, i anar amunt i avall de la casa no li va solucionar res, tan sols va fer que tots els músculs del seu cos es tensionessin...

No sabia què fer, ni com reaccionar. Cridar? i què cridaria? Córrer? i cap on aniria? Trucar la policia? i què els diria?

Mentre pensava anava analitzant la situació. Havia sigut un treball molt fi, ja que no hi havia restre de destrucció, ni de que ningú hagués forçat cap pany o finestra, al contrari, tot semblava estar més ordenat de com ho havia deixat ella la nit abans...

Va ser en aquell moment que li va sonar el telèfon.

No sabia si contestar, però al veure el número que trucava no ho va dubtar, a ell li podia explicar, ell potser sabria què fer...

Va respirar fons, va agafar tot el valor i va atrevirs-e a dir-li què li passava:

- M'han robat tots els colors!"



Molt bon cap de setmana a tothom.



La frase del dia:

"No és una ànima lliure, no deixa de ser un feixista de la llibertat individual"


La cançó pel cap de setmana (un dels millors vídeo-clips que he vist mai):

3 comentaris:

Lau. ha dit...

només m'estava imaginant qui hi hauria rere el meu telèfon...

;)

bondivendres.

Laura.

Magrat ha dit...

Molt bona, la frase del dia... m'agrada. He de confessar que potser sóc una mica feixista de la llibertat individual, jeje!

Bon cap de setmana i espero que segueixis amb el somriure !

Xisti ha dit...

Interessant lo impersonal de l'altre costat del telèfon... suposo que com a bon autor deixes en mans del lector posar-hi el personatge no?

Caldrà anari pensant... sembla un exercici de psicóleg!

Bonelquequedadecapdesetmana!
tina