13 de maig 2009

Llavors...


"Va ser llavors quan s’en va adonar. La seva cara, el contorn de les seves galtes, aquella mandíbula lleugerament arrodonida que acabava amb un somriure que semblava xiuxiuejar cada vegada que hi passaves a prop. Per no parlar dels ulls. Eren uns ulls foscos, tímids, amagats sovint darrera unes ulleres, com si els fes vergonya mostrar-se al món, creient-se menys que la resta.

Però en realitat aquells ulls eren diferents a tots els altres. Eren uns ulls translúcids, purs, com una cortina de gebre sobre la matinada d’hivern. Uns ulls sincers, clars, tendres, càlids, fins i tot innocents, uns ulls que captivaven a qui els mirava com un cant de sirena entre la boira dels mars del Nord. La seva veu, suau, fina, tenia quelcom que convertia cada paraula en la cançó més bonica que es pogués escoltar.

Va ser llavors quan se’n va adonar. Ella caminava amb pas ràpid, com intentant fugir d’un fantasma inexistent que la perseguís. Anava abrigada, l’hivern queia damunt seu sense pietat, indiferent a la bellesa que desprenia. Al seu voltant la rosada ballava dibuixant un núvol que magnificava el seu allunyar-se.

Se n’anava.

Ell era allà, darrera seu, invisible, nerviós, com el fugitiu que tem ser descobert, immòbil. No podia fer res més que contemplar-la. Era massa lluny, era molt més lluny del que realment es pensava, però en aquell moment la va sentir a prop, molt a prop.
El cor li bategava ràpid, un niu d’emocions es removia dins el seu estómac, demanant-li a crits poder fugir de dintre seu i lliscar-li cara avall humitejant-li les galtes. La seva veu la cridava amb totes les seves forces, però la seva consiència li emmudia les paraules, deixant-lo callat veient com, de nou, la perdia.

Va ser llavors.

Ella es va aturar, alguna cosa l’havia fet girar. Potser el pes de la seva mirada insistent, que no la volia deixar anar, potser la casualitat, potser el destí. Els seus ulls mig clucs pel fred es van trobar a mig camí, i les seves mirades per fi es van abraçar, alleujades, ballant l’una amb l’altra, acariciant-se, perseguint-se. Tot hi intentar dissimular tots els sentiments que els desbordaven en aquell instant, els seus ulls no podien amagar la màgia d’aquell moment. Voldrien haver aturat el temps en aquella mirada. Ella va inclinar el cap, incrèdula del que veia. La imatge era curiosa. Nit, fred, vent, i dos cossos immòbils, pendents l’un de l’altre, sense saber massa què fer.

Ella va avançar-se al que ell estava desitjant feia estona, potser fins i tot dies. El seu caminar era poruc, potser sabent el que estava a punt de passar.
L’un davant de l’altre, amb un sol pensament, van passar potser uns quants segons, potser minuts. No importava, el temps havia decidit deixar-los sols. Ella se’l mirava, captivada, esperant sentir el que els dos volien sentir, el que volien sentir però no podien. Ell cridava, plorava, no tenia espai suficient dins la seva ànima per totes les coses que sentia, que volia i que anhelava, però davant d’ella restava en silenci, un silenci culpable, un silenci imposat.

Va ser llavors quan se’n va adonar.

Ella va somriure, a contracor, mentre la seva mà freda acaronava la seva galta. Quan els seus dits van notar la seva pell glaçada, va ser com un ganivet ruent atravessant-li l’esquena de punta a punta, com una manta abrigant-la, com un doll d’aigua calenta sobre el seu cos nu i tremolós.

Ell es va estremir, es volia fer petit, amagar la vergonya i la impotència de saber que allò era el més a prop que mai la tindria, i va tancar els ulls per assaborir cada moment d’aquell instant.

Ella es va girar i va caminar, cada vegada més petita, davant seu.

I va ser llavors quan se’n va adonar, sol, enfonsat dins la seva pròpia estupidesa, que de nou l’havia perdut, però aquesta vegada per sempre."



La frase del dia:

"El sabio puede cambiar de opinión. El necio, nunca" (Immanuel Kant)


I a veure si aquesta nit podem anar "de copes"...


Una cançó per un dimecres: