14 de maig 2009

L'últim home


"No feia encara una setmana i ja se sentia culpable. Estava convençuda que s’havia precipitat, tot hi que dins seu havia sentit una extranya emoció, nova per ella, que li recordava vagament als estius quan era una nena i l’escola s’acabava. Era una barreja d’alleujament, nostàlgia i incertesa, com girar una cantonada sense saber què hi ha al darrera.

Havien sigut massa anys, fins i tot la memòria, jugant amb els seus capricis, li feia creure que havia estat així sempre. Pràcticament tots els seus records duien el seu nom, una imatge seva, o les seves paraules. Fins ara.

Tot plegat se li feia estrany, li semblava que en qualsevol moment tancaria els ulls i es llevaria prop seu, immersa en la rutina de sempre, i podria somriure mig amagada recordant aquell bonic somni. Però aquest cop el somni no s’acabava, potser perquè per primera vegada a la seva vida podia viure un somni, tota ella era un somni.

Els camins semblaven més verds, el sol li escalfava la cara com mai ho havia fet. Va deixar que l’herba, brotada d’una primavera verge encara, li acaronés els peus. Ell no havia entès mai la seva mania de perdre’s descalça, però ara, per fi, no li impediria sentir-se surar sobre un llit de fantasia. Perquè ell, per fi, no hi era.

Havien estat massa anys d’esclavatge, amb uns grillets tan fins que només ella veia, només ella sentia. Fins i tot la temptació de rendir-se l’havia ofuscada en alguna nit obscura perduda entre els llençols, però llavors recordava els camins que li quedaven per trepitjar, i això l’esperonava.

Ara es preguntava com havia pogut sobreviure dins aquell pou, i sobretot com hi havia pogut caure, i les respostes que trobava no l’acabaven de convèncer. Es justificava amb l’edat, dient-se a si mateixa amb totes les forces que era massa jove per haver vist el que s’amagava en realitat darrera l’aparença d’aquell noi, fràgil i tímid. Però en el fons sabia que no era això, sinó que sense saber ni quan ni com es va deixar abraçar per una extranya xarxa que sabia on la duria, i tot hi no agradar-li la idea, l’esforç de lliurar-se’n li semblava massa titànic.

Ara, perduda en un mar de llum, enfonsada dins el vent, es preguntava, per primera vegada sense remordiments, si de debò aquell era l’últim home que havia estimat. La resposta la torbava, perquè se sentia culpable de no dominar els seus sentiments, d’haver traït la confiança d’algú, que sense voler i a desgana, encara apreciava. Com podia ella haver fet quelcom així? De debò el que li deia el seu cor era el que ella volia? O potser la boira d’una il·lusió tant nova i desconeguda li benava els ulls i la marejava?

Intentava calmar-se, però la seva sang corria més ràpid per les seves venes, sentia olors que gairebé no recordava, i somreia al notar milers de papallones volant per la seva panxa. Va tancar ulls, i sense voler va imaginar-se’l.

Era ell? De debò era ell qui l’havia empès a néixer per segona vegada? Massa interrogants li sacsejaven l’ànima, i ara ella només volia preguntar-se: seria ell l’últim home de qui s’enamoraria?"




La frase del dia (un acudit improvisat ahir):

- Què fa un culé en una discoteca parlant amb una noia i bevent?
- Lliga i copa


Una cançó per un dijous amb bufanda (avui estic metalero!!!):

1 comentari:

Laura. ha dit...

"i qui sóc jo si tanco els ulls i et veig?"

:)

Laura.

PD: visca el barça...