17 de juny 2009

Cinc minuts i comencem

"Se sentia el xiuxiueig de la gent, nerviosa. La sala era pràcticament plena, i els menys puntuals arribaven amb nervis, preguntant-se si ja hauria començat. Les veus que comencaven sent fluixetes de seguida apujaven el to fins perdre's enmig de la fressa. Alguns comentaven l'espectacle, altres parlaven del dia a dia, alguns es retrobaven després de molt temps. Tant li feia de que parlessin, en aquell moment, des de darrera l'escenari, tan sols ere un soroll uniforme que s'escolava entre les cortines.

El vestuari estava llest, i el maquillatge començava a fer nosa, sense ni tan sols haver rebut la calor dels llums de l'escenari.

Entre cametes les corredisss eren constants, i els nervis afloraven. Alguns simplement els dissimulaven i seien en un racó, repassant mentalment cada un dels moviments que hauria d'executar minuts després. Altres necessitaven comunicar-se compulsivament i recordarse la transcendència d'aquell moment. Fins i tot algú assajava a última hora, conscient que la feina s'hauria d'haver fet abans.

Els llums de la sala van minvar la seva intensitat, i això va provocar un "rumrum" a la platea que va disparar totes les alarmes entre els protagonistes.

La directora es va acostar, i tothom semblava voler apropar-shi fins a gairebé llançar-la a terra. Preguntes i qüestions gairebé compulsives i igualment absurdes sortien d'aquells boques nervioses.

Les paraules no van ser importants, sí en canvi el to, conciliador, tranquilitzador i calmat, però sense treure ni una mica de la importància i solemnitat del moment.

Llavors un "molta merda" va certificar que ja hi eren...

Una fila ben estudiada es va formar darrera la cortina principal, una fila de cames inquietes, mans suades i rostres brillants.

I llavors es van apagar els llums, es va il·luminar l'escenari i la música va aparèixer amb la mateixa força i intensitat amb que el taló es va aixecar..."





La frase del dia:

"Nuestra recompensa se encuentra en el esfuerzo y no en el resultado. Un esfuerzo total es una victoria completa" (M. Gandhi)


Una cançó per un demà dijous (sucumbint a les modes...):

2 comentaris:

Gemma ha dit...

fa dies que llegeixo i no comento... pq no trobo el moment. i segurament ara tampoc no era em moment, però d'aquí cinc minuts comencem i se m'acaba el temps... :)

m'ha agradat el "conte" d'avui.

i... vista la cançó del dia... i si la provem dissabte, aviam què passa? :P

unabraçada

gemma

ester_kandi ha dit...

Doncs a mi em recorda als primers passos que hem fet tots al món de l'espectacle, els festivals d'escola!

El xiuxiueig de la gent, la nosa de la disfressa i com no, la paciència de la mestra que havia estat preparant amb tu les 4 passes durant un mes!

Ara me n'adono que en la vida tornaré a tenir un públic tan agraït...