16 de juliol 2009

Boooom!!

Feia dies que preparaven l'estratègia. Mesos d'entrenament, planificació i organització. No era un treball per afeccionats, era un obra mestra...

Seria el moment que culminaria anys de reivindicacions, lluites de carrer i guerrilla. A partir d'avui ningú més els prendria com una colla de vàndals, o un grapat de violents, a partir d'avui es podrien dir grup terrorista amb totes les lletres. El logotip i les sigles ja s'havien escollit, i els primers estampats en banderes i samarretes esperaven impacients en un dels racons del magatzem que els servia de centre d'operacions improvisat.

Rahid va agafar la motxilla, amb tot el material a dins, va recollir la seva edició del Corà de butxaca, i va dirigir-se al carrer.

Feia un sol abrumador, els rajos es clavaven a la pell com anunciant l'apocalipsis que s'esdevindria.

Caminava orgullós, amb el cap alt i la barbeta enfora, com aquell que posseeix la veritat absoluta i en presumeix.

Ningú semblava adonar-se que ell estava a punt de canviar el curs de la història des d'aquell racó de món empolsagat i gris.

La suor li regalimava per les aixelles, i gairebé no podia contenir els nervis.

Va pujar a l'autobús, que era ple a vessar, sobretot de dones i nens.

El trajecte es va fer etern, però al final van arribar al punt clau, la plaça de les Oracions.

Era diumenge, i la plaça era plena a vessar.

Llavors Rahid va acaronar amb una mà el Corà, i va entrar en escena.

Els crits del fanàtic es van sentir a tots els racons del vehicle, i la seva actitud era de llibre, gairebé de manual. El logotip de la samarreta que duia sota la camisa caqui va quedar al descobert, majestuós i amenaçador.

Una mà al detonador, l'altra apartant la roba perquè es veiés el manyoc de cables que el connectaven a la motxilla, i les veritats del seu Déu omplint-li la boca.

La gent va entrar en un pànic immediat, però ni una ànima es va moure, ni un soroll. El silenci era immens, i Rahid va quedar enmig d'un cercle mentre la gent intentava allunyar-se tan com podia del terrorista.

Després de deixar anar una lletania de reivindicacions a l'aire, Rahid va tancar els ulls i va prémer el detonador, esperant l'acte final.

Havia arribat el moment de glòria.

Però el silenci no es va trencar.

Durant uns segons, la gent dubtava de si allò estava passant o no...

I res.

Rahid va obrir els ulls, astorat, i pres per la sorpresa, va prémer una i altra vegada el detonador.

I res.

La suor va tornar-se freda.

Les primeres riallades van venir d'una colla de nens que eren al fons de l'autobús.

Fins i tot un l'assenyalava mentre reia.

Al final tot l'autobús es va convertir en un crit unànim de mofa cap al terrorista que, sucumbint a la vergonya absoluta, va abandonar l'autobús encès de ràbia, i sobretot de vergonya.

I mentre intentava amagar-se entre la multitud, amb les rialles encara rosegant-li l'orella, es va recordar del dia que va abandonar les classes del taller d'electrònica subvencionades per una associació de voluntaris americana per anar a escoltar aquell vell al que alguns titllaven boig i que parlava de com fer-los lliures...




La frase del dia:

"La saviesa em persegueix... però jo sóc més ràpid"


Avui un vídeo llarguet però que no té pèrdua!!!!

1 comentari:

Xisti ha dit...

Sort que encara ens podem riure de tot en aquesta vida!