28 de juliol 2009

El cementiri de sabates

El cop no va ser dolorós, però tampoc agradable. Va ser una caiguda curta, però massa intensa. Després de l'última sotragada, silenci...

No s'atrevia a obrir els ulls, li feia por contemplar el seu voltant.

Poc a poc el silenci es va convertir en un incòmode "rumrum", com si mil veus xiuxiuegessin alhora.

Al cap d'una estona, quan vo poder sobreposar-se al pànic inicial, va alçar la vista i va descobrir una visió esgarrifosa.

Ni en el pitjor dels seus somnis hauria pogut imaginar un lloc així.

La poca llum li donava una pàtina terrorífica, però el pitjor no era la manca de llum, ni tan sols l'olor terrible que li perforava els narius... el pitjor era la sensació, com un calfred que li recorria l'esquena amunt i avall, sense treva.

Va sentir-se paralitzada, i no es va moure durant molta estona. No recorda si van ser uns minuts o unes hores, però a ella aquella estona li va semblar l'espai entre una vida i una altra... etern.

Al seu voltant un paisatge dantesc, miserable i trist, molt trist.

Potser eren centenars, potser milers, el nombre no era important.

N'hi havia que en dies millors havien presumit de xarol brillant, i ara es limitaven a recordar velles anècdotes i batalletes de quan ballaven fox trots o valsos anglesos en una embaixada important o alguna altra gala benèfica...

D'altres eren de muntanya, i explicaven orgulloses a un oient invisible una i altra vegada les mateixes fites i cims aconseguits amb més o menys entusiasme...

N'hi havia de ballet, altives i orgulloses, llençant als quatre vents els seus dies de glòria en teatres i liceus, als peus dels primers ballarins de grans companyies,
potser inexistents...

També n'hi havia d'esportives, normalment més malmeses, tant que moltes no podien ni recordar què havien sigut...

De taló, nàutiques, ballarines, camperes, de punta rodona, de punta d'agulla, de mitja sola, de sola sencera, amb cordons i sense, amb cibelles, llaços i altres mil ornaments que ja no brillaven... allà era on anaven a parar totes les sabtes que ja no podien caminar, saltar o ballar...

Milers de sabates llençades, arraconades a un oblit massa cruel.

I enmig d'aquell mar de sabates, ella va restar callada, intentant recordar amb un somriure melancòlic cada una de les passes que havia ajudat a fer, cada un dels milers de cops que havia sigut part del camí, de la ruta, del viatge...

I amb els seus records alimentant-la va aclucar els ulls, derrotada, i va intentar per un moment oblidar-se que era tan sols uns sabata vella més a la pila...





La frase del dia:

"No tenía miedo a las dificultades: lo que la asustaba era la obligación de tener que escoger un camino. Escoger un camino significaba abandonar otros" (P. Coelho)



Una cançó, avui autobombo!!!!

1 comentari:

Gemma ha dit...

tard, molt tard l'he llegit. pe`ro m'ha encantat el d'avui.

gràcies.

gemma