15 de juliol 2009

Irreflexions

La seva era una feina rutinària. Gairebé cada dia el mateix, si bé cada vegada els matissos eren diferents, no hi havia grans variacions. Però tot i semblar-ho, no era una feina senzilla. Requeria una gran concentració, molts reflexes, i uns reflexes desperts i en forma. No tothom estava capacitat per aquella feina, era una feina reservada a ments espavilades i àgils.

No treballava moltes hores al llarg d'un dia, però quan tocava fer-ho el desgast físic i mental era enorme, i a més a més havia d'estar de guàrdia les 24 hores del dia, per si hi havia alguna anomalia o alguna sorpresa a mitjanit.

En començava a estar fart.

Portava tota la vida allà dins, tancat, treballant per ell. I en tots aquests anys, ni tan sols un gràcies, un somriure o un què tal... Tan sols la obligació d'haver de contemplar cares d'autocomplaença, somriures burletes i ganyotes vàries, per no parlar dels moments onanistes més íntims que també es veia obligar a viure i veure.

Realment en començava a estar molt fart.

I llavors, un dia, va decidir rebel·lar-se, fugir, abandonar, claudicar, escapar.

Es va llevar amb la intenció de no seguir amb aquella comèdia.

Va esperar que arribés l'hora en que el seu altre jo anés a la dutxa, i es plantés davant el mirall per contemplar-se.

Seria en aquell moment quan ell, el seu reflex, que cada dia procurava tornar-li una imatge fidel d'ell mateix, abandonaria aquella gàbia on duia tancat tota una vida.

Va agafar arrancada, i quan va tenir les forces per fer el salt, es va impulsar endavant, tancant els ulls, esperant fer miques la paret invisile que el separava del món real...

Un cop sec i un gran espetec van seguir al seu atreviment.

I un segons després es va trobar de nou davant el seu altre jo, el de veritat, i els dos es fregaven el front mentre gemegaven entre dolor i ràbia, i el mirall tremolava intentant posar-se al seu lloc de nou després de la patacada...

I es va frustrar al veure que ni tan sols en això havia pogut ser original...




N'estic fart dels meus propis somnis...



La frase del dia:

"Estoy solo y no hay nadie en el espejo" (Jose Luís Borges)


Una cançó per un dimecres de miralls:

1 comentari:

Xisti ha dit...

reflexes davant un mirall que ens mostren l'antonim de la mascara que cada dia ens col·loquem de bon matí, imatges de la contra de nostres paranoies...

mals somnis són malsons, es curen amb més hores de son i més oportunitats de recordar bones vibracions