24 de juliol 2009

Llàgrimes de mar



Poca gent s'havia atrevit a arribar-se a la platja, i dels que hi havia cap era dins l'aigua. La bandera vermella onejava amb força, enrabiada, intentant alliberar-se del màstil sense èxit.

Les tovalloles, rebels, escopien vent i sorra als seus amos, i parar el sol es convertia en una odissea.

Poc a poc gairebé tothom va abandonar la platja.

Gairebé tothom, perquè ell es va quedar.

Els peus se li enfonsaven a la sorra calenta, mentre el vent li atravessava l'ànima, netejant-la de maldecaps, preocupacions i tristeses.

Es va treure la samarreta i la va deixar anar, al vent, que se l'endugé sorra enllà en un obrir i tancar d'ulls.

Va assegurar-se de no dur res a les butxaques, i va acanaçar amb pas ferm cap a l'aigua.

El socorrista més pròxim era lluny, i estava massa entretingut amb el seu telèfon mòbil com per fer-li cas.

Els primers esquitxos li van semblar freds, i molt intensos.

Atravessar les embestides del mar va ser fàcil, i de seguida surava on les onades començaven a trencar. No li havia costat, tot i que els batecs accelerats del seu cor feien palès l'esforç físic.

I es va deixar anar.

V a pensar en un moment en el que deixava enrera... Una vida massa intensa, un grapat de sentiments que feia temps que volia esborra i no podia, una pila de cicatrius massa fondes com per poder curar-se, i un munt de llàgrimes que s'havia oblidat plorar i que ara el negaven.

Però tot això no eren més que llastres del passat perquè ara, surant enmig d'un mar que no trigaria gaire a engullir-lo, se sentia lliure, tranquil i, sobretot, feliç.

I va somriure mentre notava com les cames començaven a rendir-se...




La frase del dia:

"Como un mar, alrededor de la soleada isla de la vida, la muerte canta noche y día su canción sin fin" (Rabindranath Tagore)


Una cançó d'un disc imprescindible: