20 de juliol 2009

Lleganyes a l'ànima...

Sentir com els braços et pesen més del compte, com les parpelles sembla que costen més d'obrir, com les cames no responen a la primera...

Esmorzar més aviat del compte, haver de mirar el rellotge una i una altra vegada, i començar a fer càbales per calcular si vas bé de temps...

Afaitar-se depressa, escollir la roba amb un altre criteri, preparar la bossa i no oblidar-se res, posar-se les ulleres de sol, obrir el garatge i...

Dilluns.

Després d'un cap de setmana amb una mica de tot.

Un divendres al matí per confirmar que la meva vista segueix amortitzant la factura (0-0), una tarda de supermercat, hamburgueses, película de lloguer i sorpresa inesperada a l'arribar a casa... una canonada obturada i 4 hores per trobar-ne la causa (al final va ser una piloteta de l'Spiderman que al veí li va caure pel desaigue).

Al final una película més tard del compte i les hamburgueses per fer.

Dissabte al matí de mandres i feinetes.

Dissabte a la tarda de compres... unes compres diferents.

Nevera nova, rentadora nova, tele nova i, inesperadament... sofà nou!!!

I després un granissat de maduixa amb la millor companyia per un dissabte a la tarda.

Tot i que segueix fent-se estrany estar amb el teu millor amic, la seva dona i el seu fill d'un any i mig...

Això sí... quin nen més maco:



Dissabte al vespre amb un kebab massa gros, i un concert de festa major.

Rosecs d'ànima a l'esquena abans d'anar a dormir.

Diumenge de més mandres, dinar a la platja i un canvi d'última hora... un sofà i fresqueta enlloc de tovallola i platja.

I per matar el cap de setmana un assaig amb guitarra, pizza i coca-cola...

Què més es pot demanar?

No ho sé, però no em fa falta.



La frase del cap de setmana?

"Tot bé?... sí, tot bé"


Una cançó per una setmana a mitges: