25 d’agost 2009

Tuesday dreams

T'enyoro.

Fa massa temps ja que m'he hagut d'acostumar a viure sense tu, i segueixo sense aprendre'n, ni saber-ne, ni voler-ne aprendre ni voler-ne saber.

No em dóna la gana. I punt.

T'enyoro cada vegada que tanco els ulls i necessito una resposta que jo no tinc, cada vegada que aquest coi de vida em planteja un repte nou, cada vegada que allò desconegut es topa en el meu camí.

Et busco quan ser gran no em ve de gust, quan el marrec que segueix visquent a dins meu necessita plorar, o quan l'adolescent perdut i desorientat que de vegades em retroba té dubtes...

I potser sí que alguns tenen raó i segueixes aquí, fent-me costat... però em rebenta molt haver de recórrer a aquest romanticisme barat per poder tenir-te a prop... perquè no hi ets, no hi ha volta de full.

I no hi tornaràs a ser.

I jo, innocent de mi, creia que algun dia podria aprendre a no esciure't, a no parlar-te, a no dir-te res que no fós en un silenci màgic, preciós... i com més temps passa més se m'acumulen totes les coses que necessito explicar-te, i de vegades tinc tant a dir-te que el cor em vessa desbordat.

Perquè voldria veure't la cara al presentar-te gent que s'ha creuat en paralel a la meva vida, voldria saber què en penses, què et sembla i quina opinió tens... tot i que no sé fins a quin punt les coses haguessin anat així amb tu al costat.

Voldria veure't la cara cada vegada que torno de lluny...

Voldria mirar-te als ulls després de dir-te: "me'n vaig de casa", i trobar-m'hi una barreja de por, orgull i sorpresa...

Voldria haver celebrat amb tu tot el que s'ha hagut de celebrar els últims dos anys i que he celebrat amb mitja ganyota a la cara...


Massa "voldria" quan un no pot.

Suposo que fer-se gran és aprendre a conviure amb sentiments així...

Doncs no vull fer-me gran.



Avui gris fosc.



La frase del dia:

"El tiempo no duerme los grandes dolores, pero sí los adormece" (G. Sand)


Una cançó per un dimarts que desitjo passi lleuger i no en fa pinta:

5 comentaris:

alba. ha dit...

va animat.

Ahir va fer un any que el meu va marxar...ufff!


dibuixat un somriure a la cara i a continuar

Xisti ha dit...

què fer si no hi ha ganes d'eixugar-se sota el sol? o de fer-se gran?

poques vegades em permet-ho pensar que puc escollir-ho però per un dia ho intentarè, la resposta aquesta tarda sota la sombra fresca del mandariner!

Magrat ha dit...

Preciós però tristíssim... Davant d'un sentiment tan aclaparador, no tinc cap resposta. Crec que ningú la té.

Només puc oferir-te un munt d'ànims i energia positiva de part meva...

Sempre endavant, fins a l'infinit!

Anònim ha dit...

Tot i la distància del temps (segurament, anys) que fa que no ens veiem, avui penso en tu.
Laia

dequè?demaduixes. ha dit...

http://www.youtube.com/watch?v=R08q2wzGpzk

:)

creu-t'ho, i ho sabràs.

un petó, ben gran, "guapo"!!

;)

Laura.