28 de setembre 2009

Respira...

Quan allò a què t'enfrontes és sigilós, cautelós, silenciós i escurredís, però alhora va armat fins a les dents, i a cada pas que fa sembla que la pell se t'esqueixi una mica més... Intentes comprendre, obrir les teves mires, mirar de saber què passa per aquella ment en aquell instant, què fa que el dolor sigui insuportable i, sobretot, intentes imaginar alguna manera d'alleugerir-lo... però l'únic que trobes és impotència i acabes desolat, veient com les víctimes d'una batalla desequilibrada cauen galtes avall...

La ràbia de no saber, de no poder, de ser absolutament incapaç de fer res que serveixi, i tan sols puguis intentar, sense massa èxit, alleujar el sufriment.

Què fer quan no pots ni acaronar allò que més t'estimes???

Doncs simplement transmetre ànims, calma, i totes les bones vibracions que es pugui per poder tornar a veure un somriure tan aviat com sigui possible, encara que sigui un somriure desdibuixat enmig d'un mar de llàgrimes, encara que sigui un segon enmig d'una eternitat, encara que sigui una gota enmig d'un mar...

Lluitar contra enemics desconeguts ens prepara per altres guerres...



Una frase per començar la setmana:

"Si lloras de alegría, no seques tus lágrimas: las robas al dolor" (Paul Jean Toulet)


Una cançó que fa "dilluns":