20 d’octubre 2009

30 minuts a 250º C...

El mateix que cada vegada. Agafar els ingredients, preparar-los amb cura, posar-los tots en fila i en el seu corresponent recipient, i deixar-ho tot com si es tractés d'una exposició. Llavors es posava el davantal, i feia el nus amb cura, procurant que quedés equilibrat i bonic.

Es rentava les mans amb aigua calenta, no li agradava l'aigua freda a aquella hora.

I procedia.

Primer barrejava els ous, la farina, la mantega, el sucre, i la resta...

Batia la mescla vigilant molt, ja que el secret per un bon postre era una mescla ben feta. Hi anava afegint tots i cada un dels detalls mica en mica, seguint les instruccions que havia heredat de la seva mare, que alhora havia heredat de la seva, i així successivament fins no se sap ben bé quan.

Ningú coneixia del cert l'origen d'aquella recepta, però el cert és que havia fet que rebesavis, avis, pares, fills, néts, besnéts i un munt de parentela més s'haguessin llepat els dits durant qui sap quantes generacions.

A casa eren més que una tradició, eren un vincle, un lligam, una part molt important del clan. Es podria dir que una dona de la família no era accpetada fins que no servia, en un dels nombrosos àpats familiars, una safata de magdalenes de vi dolç.

Un cop va tenir la massa llesta, i havent preparat els motllos amb temps, va abocar el continut del bol, repartint-lo a parts iguals a cada un dels petits recipients que anirien al forn.

La feina més complicada ja estava feta, tan sols quedava fornejar-los i deixar-los refredar. No era res més que un tràmit, però un tràmit que ella temia, com res al món... tenia pànic perquè sabia el que passaria.

Va obrir la pota del forn i va deixar-hi la safata amb les magdalenes.

Va tancar la porta i va programar el temporitzador. 30 minuts a 250ºC

Va asseure's davant el forn, i va notar com el nus a la gola es començava a fer gros.

Una suor freda li recorria l'esquena, i el tremolor de mans feia imminent un altre fracàs.

I tot d'una, altra vegada, com cada una de les últimes 14 vegades que havia intentat fer la recepta, va ser incapaç d'esperar que el forn fés la seva feina, i es va abraonar cap a la porta del forn per, un cop oberta, tastar d'una mossegada una magdalena, ansiosa, tot i saber d'avantmà que seria crua...




Avui el blog per la Mercè... que s'ho curra, i molt!!

Ah, i n'estic fart d'agaar un refredat cada vegada que torno de viatge... al final acabaré amb la grip A, encara que sigui per variar una mica.

La frase del dia:

"La paciència és la desesperació feta trossets i barnissats de virtut"

Una per passar un dimarts moll (ja tocava):

2 comentaris:

Magrat ha dit...

Oooooooh! quina gana! se'm fa la boca aigua!mmmmmmmm...

Per cert, al final he caigut a la trampa: m'he fet un "féisbuk" d'aquests... ara he d'aprendre com collons funciona... jeje!

Bon dimarts!

Gemma ha dit...

me'n vaig a fer el sopar, que si ja tenia gana abans de llegir això, pots comptar ara!!

unabraçada!!

gemma