19 d’octubre 2009

Autumn leaves...


Les primeres fulles a terra n'eren una mostra evident. Fulles d'un groc ataronjat, mortes, abandonades a la seva sort, com cada any. El cruixir dels peus al trepitjar-les era curiós de nou.

El vent bufava com feia mesos que no ho feia, i començava a ventilar les ànimes, arrossegant els últims somriures d'estiu i deixant pas als records, la melancolia i la nostàlgia.

Els armaris s'esbatanaven per vessar bufandes, guants, jaquetes, jerseis i pantalons... la roba d'hivern tenia ganes de tornar a lluir, mentre que les sandàlies i els pantalons curts tornaven a l'ostracisme del fons de l'armari, a hivernar esperant que el sol tornés a caure de ple sobre l'asfalt dels carrers.

Les llars de foc espurnejaven neguitoses, sabedores que les flames no tardarien a tornar a escalfar les cases, i l'olor de les castanyes que aviat es collirien ja semblava omplir cuines i menjadors.

Els vespres ja no tenien ganes de terrassa, i el gel dels cafès aviat desapareixeria.

El calendari començava a agonitzar, i a la gent ja no li calia comptar les fulles que li quedaven.

Nassos vermells, ulls plorosos, passes més ràpides i orelles més tapades... els carrers semblaven més grisos i les teulades més vermelles... la tardor ja era aquí!!





Amb ganes que aquesta tardor em torni tots els somriures i estones que em deu.




La frase del dilluns:

"La melancolía es la felicidad de estar triste" (Víctor Hugo)


Una que em segueix agradant...

5 comentaris:

Magrat ha dit...

Nassos vermells, ulls plorosos... quanta raó!! jo ja els porto posats fins a la primavera... jeje

Bon dilluns!!

Magrat ha dit...

Jaja! de cine és dir poc... hauries d'haver vist la cara que se li va quedar a la reina de la ratafia quan ens va veure aparèixer... Va ser boníssim!

Feia temps que no reia tant com aquest cap de setmana!

Laura. ha dit...

no m'agrada la tardor...

ni les castanyes...

:(

Lau.

Mercè ha dit...

Hola Jordi! Merci pel teu comentari al meu blog! :) Acabo de fer un tomb pel teu, i ara acabo de veure que ets de Cassà! Ets en Jordi Verdaguer, el germà de l'Eva, no? Jo sóc la Mercè Dalmau!!! :)
Vés per on, fins i tot la galàxia internauta és ben petita! ;)
Fins aviat!

Gemma ha dit...

doncs a Montpellier, tot i les fulles, les castanyes, el vent i la fred, la gent segueix tenint ganes de terrassa, jo no ho acabo d'entendre. aquests francesos són ben bojos.