26 de novembre 2009

in-Comunicats


Ja començava a fer-se pesat. Era el mateix to repetit cada prop de dos segons. Després de tanta estona, havia tingut temps d'analitzar-ne el to, la freqüència, la intensitat, fins i tot s'havia imaginat una veu humana a l'altra banda del fil emetent aquell sorollet amb una rialla burleta als llavis...

tuuuuuuut, tuuuuuuut, tuuuuuuut...

Tan sols s'interrompia de tant en tant per deixar anar amb una veu extremadament freda el missatge pregravat "en esotos momentos, todos nuestros operadores están ocupados, espere por favor".

Aquell missatge encara l'encenia més. Era una burla, un insult, una falta de respecte al seu tant preuat temps. Com gosaven tenir-lo marejat d'aquella manera, com si fós un titella qualsevol en un teatret de fira?

Portava més de vint minuts intentant parlar amb algú a l'altra banda del telèfon, però no hi havia manera.

Les primeres vegades va repetir la trucada gairebé de forma automàtica, com si trobés del tot normal i lògic que algú contestés.

Unes desenes d'intents després, ja trucava per molestar, per insistir, per ràbia, per insolència...

Sabia que de res servirien els seus intents, ja que a l'altra banda ni tan sols eren conscients de la seva existència, i volia cridar, volia sacsejar el cap d'algú, volia desafogar-se llençant el seu puny contra una cara tova amb auricular a l'orella.

tuuuuuuut, tuuuuuuut, tuuuuuuut...

La ràbia es va anar convertint en obstinació, en una espècie d'orgull ferit que clamava venjança. Les mans li tremolaven, el pols estava més accelerat del que en ell era normal, i la suor començava a perlar-li el front.

Va seguir trucant i esperant, trucant i esperant, al final ja, gairebé d'una forma malaltissa, trucava i trucava i trucava...

I de cop i volta, com la proa del vaixell enmig de la boira esessa, la veu va ressonar clara a l'altra banda:

-Buenas tardes, le atiende Verónica, ¿en qué puedo ayudarle?

...
...
...
...


I es va quedar sense saber què dir.




La frase per un dijous ple de somriures de franc:

"Paciencia: forma menor de desesperación disfrazada de virtud" (Ambrose Bierce)


Una per pensar que demà és divendres (quina gran versió!!):