25 de novembre 2009

Meoooow...

A l'obrir els ulls, es va trobar un divendres qualsevol.

Va estirar le potes tant com va poder, mentre arquejava l'esquena, com intentant verificar que tot ell seguia a lloc. La sensació va ser, com cada matí, agradable.

Tenia mandra.

S'estava acostumant a les rutines de cada dia, i no li va sorprendre no trobar-la. Va anar fins a la cuina, on va rosegar una m ica de menjar sense massa ganes i va beure generosament.

Li agradava aquell lloc. No entenia massa bé el funcionament d'aquell clan, potser perquè feia massa poc que ell n'era part, però li agradava. No hi feia mai fred, hi havia companys amb qui jugar i sempre trobava un moment per rebre carícies i magarrufes de la que semblava ser la matriarca de la família.
Va passar-se el dia a la seva, jugant, descansant, embadalint-se amb qualsevol tonteria (un reflex en una finestra, un tros de tela oblidat al terra o qualsevol de les seves joguines preferides).

A mitja tarda, la porta es va obrir, i tant ell com la resta va córrer a tafanejar.

Era el millor moment del dia... carícies, llepades, festes i una veu estranya però coneguda que semblava transmetre felicitat. No entenia aquells sorolls tan aguts i tan diferents dels seus, però sabia què volien dir.

El va sorprendre que es passés més estona amb ell que am la resta, però tampoc en va fer massa cas, devia haver tingut sort.

No va ser fins que va veure aquella caixa buida davant seu que va començar a sospitar. Què estava passant allà?

Llavors es va trobar als seus braços... no ho entenia, estava desconcertat. Aquells ulls que normalment desprenien tanta escalfor tenien alguna cosa diferent, un tel de tristesa continguda els cobria, i no brillaven com ho solien fer.


I de cop i volta va venir la foscor. Una foscor freda, profunda i llarga. De fons sentia la remor d'aquella veu esquerdada, que semblava explicar coses que ni ella mateixa es creia. No entendre les paraules no significava no saber què duien a dins.

Al cap d'una estona, o potser unes hores (no tenia ua noció massa clara del temps) el van treure de la caixa i es va descobrir en un lloc completament diferent...

Al principi es va veure perdut, confós i desorientat. On era ella? On s'havia amagat? Devia ser un joc com els que jugaven, i l'havia de trobar? Va fer un tomb per aquella estança desconeguda, i l'únic que va trobar va ser un munt de cames desconegudes i veus estranyes dient coses estranyes.

Es va arraulir en un racó i va enyorar-se...

Una estona després, una mà càlida li va acaronar l'esquena i el cap suaument, es va sentir alleugit, sempre li havien agradat les carícies.

Va aixecar el cap per veure d'on venia aquella carícia, i va trobar-se de fit a fit amb uns ulls grossos, oberts i sincers.

"Hola bonic"

No sabia que significava allò que sentia, però no va dubtar ni un moment a tornar la carícia recolzant la seva barbeta en aquella mà estesa...





Fotos cortesia de "dellandrichsblaus" (al final m'agradaran els gats)

La frase del dia:

"Una casa es el lugar donde uno es esperado" (A. Gala)

La cançó d'avui (rabiosa nostàlgia):

2 comentaris:

Magrat ha dit...

Però quin gat més guapo... m'encanta!!

Bon dimecres!!

Xisti ha dit...

és flipada meva o t'estas pensant de assumir
les dures cures d'un animalo pelut que no siguis tu mateix?