18 de novembre 2009

Paraules al vent...


Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb aliva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.



Gran Miquel Martí i Pol, molt gran.


Una cançó de nova descoberta (gràcies Regina!):

2 comentaris:

Gemma ha dit...

Miquel Martí i Pol és gran, molt gran. Actualment m'estic llegint la seva "Poesia completa" en versió """""butxaca""""". Com pots imaginar, no és el millor llibre per portar sempre a sobre i llegir al tren, al bus o al metro. Però jo ho faig. I la meva esquena m'està començant a emetre senyals de S.O.S. Em diu: o acabes ja aquest totxo i comences un llibre de màxim 150 pàgines, o aviat tindràs una simpàtica i catxonda desviació de columna.

El proper llibre, me'l triaré més primet. Paraula.

Laura. ha dit...

després d'això trobaria absurd escriure alguna paraula que volgués tenir una mica de sentit.

:)

Laura.