25 de març 2010

Bi-jous

Jo i el calendari i jo tenim una relació estranya.

Hi ha dies en que el miro i somric, i em venen ganes de fer-li petons, de xerrar-hi, de donar-li les gràcies, d’explicar-li mil secrets, de compartir-hi intimitats. El vermell dels dies de festa brilla, i el negre dels feiners sembla un negre més difós, fins i tot hi ha moments en que em recorda a un verd gespa.

I hi ha dies en que el miro i ploro, i em venen ganes de colpejar-lo, d’arrencar-li les fulles, d’esgarrapar-lo i fer-li mal, de fer-lo desaparèixer i no veure’l mai més. El vermell dels dies de festa raja sang, i el negre dels feiners és fosc i trist, fins i tot hi ha moments en que em transporta a un negre massa fosc que ja no recordava.

Però ell, per sort, passa de mi. Em mira amb cara de llàstima, s’apiada de les meves dèries i les meves tonteries, i somriu sorneguer sabent-se vencedor d’una batalla que mai es lliurarà.

I segueix a la seva, dia a dia, mes a mes.

Avui m’he llevat atrapat entre dues parets de records que no em deixen veure ni tan sols si fa un bon dia...

Per sort som dijous i, els dijous, els somriures són de franc.



La frase del dia:

“Necessito música...”

(Avui us abraçaria i no us deixaria marxar mai més)



PD: Pròxima parada confirmada, Tel Aviv!!

2 comentaris:

Xisti ha dit...

em sona aquest post... tens un tema gros amb el calendari, sort que com ens deien quan erem petits, dos no discuteixen si un no vol!

m'apunto a la sessió d'abraçades, cada vegada tinc més clar com em serveixen d'anclatge i m'obligen a olorar, tocar i sentir de debó a aquells que estimo i aprecio. Per tant aquí tens dos braços pel dia que vulguis però només dir-te que aquí el que no para de marxar encara que sigui per feina ets tu!

petons des del mandariner

Xisti ha dit...

jaja! acabo de venir a parar aquí a través de la web de burman... aixó si que es difusió! com et molen els focus!!!!