25 de juny 2010

De cop i volta...


Potser en faig un gra massa per quelcom que em queda molt lluny, però des que vaig assabentar-me de la notícia del brutal accident a Castelldefels que no he parat de donar-hi voltes. No ha arribat a obsessionar-me, però sí que reconec que hi he pensat més que en d'altres ocasions semblants.

Hi ha qui ha dit que és fruit d'una temeritat... I segurament tenen raó, ja que el relat dels fets fa pensar en una temeritat, però no crec que això sigui motiu suficient per fer-me treure del cap tant d'horror. No calia que 13 persones fossin arrancades d'aquest món d'aquesta manera, no calia....

Quantes temeritats com aquesta hem comès tots i cada un de nosaltres en la nostra vida? Jo almenys centenars, milers de vegades crec haver-me jugat la vida essent-ne conscient o no (la majoria de vegades no).

Carreteres travessades a deshora, velocitats indegudes, alçades imprudents, etc.

Quantes vegades podríem haver perdut la vida i algú ho hagués pogut atribuir a una temeritat?

No puc deixar de pensar en la magnitud de l'accident.

Ja sé que és la part "morbosa", la més desagradable, la que s'hauria d'evitar, però sense haver vist cap imatge ni haver llegit cap entrevista no paro de pensar en el moment de l'accident.

Des d'aquí no puc fer res més que callar, respectar un silenci massa buit i enviar els meus ànims invisibles a totes les famílies, amics i coneguts dels qui ens han deixat.

I a tots aquells que eren al lloc dels fets, més a prop o més lluny, esperar que el record que aquests dies els deu martellejar dia i nit marx ben aviat.

Per la resta, un divendres estrany enmig d'una setmana plàcida.