09 de juliol 2010

El lladre que plegava mitjons.

Pim pam, va dir ella... amb aquell somriure que intentava dissimular no sé ben bé què, i amb aquelles dues finestres que brillaven però no deixaven veure més enllà d'un marc preciós...

No badallis, va reclamar mentre intentava dissimular la conversa que l'incomodava, o aquella pregunta que la podria fer tremolar...

Un glop de cervesa mirant als ulls d'aquell "quasi estrany" al qui li venia de gust conèixer, però sempre guardant les distàncies.

Les cerveses buides s'acumulaven al mateix ritme que les burilles mal liades al cendrer.

I llavors un dia, sense demanar-ho i sense que li demanessin ell es va obrir, i li va ensenyar els racons, les habitacions més fosques, les escales secundàries, i tots els secrets de casa seva.




I ella es va sentir contenta, perquè tot i que li agradava entrar a les cases de la gent, feia temps que no en trobava una on el color de les parets la fessin somriure d'aquella manera.

Però llavors, quan ell esperava una invitació per part d'ella, ella va fer un dels seus mutis habituals i va tornar a somriure, ajustant de nou les persianes perquè no entrés massa llum.

I així va passar els dies, les setmanes, les cerveses i els cacahuets, i a ell li encantava veure com ella s'esmunyia entre interrogants, bromes i anècdotes.

Fins que un dia que ella es va llevar, amb son i el cap una mica xarbotat per una nit de comiats amb massa festa, i a l'anar a la cuina se'n va adonar...

No era molt obvi, perquè s'havia fet amb cura, però a ella no li va costar veure que alguna cosa no rutllava, que alguna cosa passava...

I és que algú s'havia escolat dins de casa seva, i li havia regirat armaris, calaixos i calaixets, havia trepitjat totes i cada una de les habitacions de la casa, fins i tot la seva, on ella havia estat dormint esgotada...

La idea que algú hagués estat dret, palpantat sense permís al seu costat mentre ella dormia li va fer enrojolir les galtes...

Però un detall no li quadrava, i és que tot i haver ficat el nas en gairebé tots els racons de la casa, no hi havia ni un bri de desordre.

al contrari, fós qui fós que havia estat allà, fins i tot li havia plegat una pila de mitjons que tenia sobre el sofà per plegar, esperant un dia sense mandra.

Per un moment no sabia si somriure o enfadar-se, si estar contenta que algú hagués estat allà o si emprenyar-se perquè haguessin entrat sense permís. Tenia la casa desordenada i no massa neta, i li feia vergonya pensar que algú havia vist aquell desordre.

I amb els mitjons plegadets encara a la mà va anar fins la porta i, conscient que ara ja no serviria per res, va tornar a passar el candau a la porta de l'entrada.

Però el que no va saber mai és que el lladre que plegava mitjons no tan sols no es va fixar en el desordre, ni en les esquerdes a la paret del rebedor, ni tan sols en el forat al terra del menjador... Però sí que va quedar bocabadat en, després d'atravessar tota la casa, arribar a la porta del darrera, obrir-la, i sentir com tota aquella meravella de jardí li queia al damunt de l`'ànima...




PD: Ara ja et pots enfadar...

1 comentari:

Xisti ha dit...

quina faula més bonica...
m'agrada recuperar els sorollet dels peus de ratolí passejant entre les paraules.