26 de juliol 2010

Traient la pols...


El temps ho cura tot...

Doncs no, és mentida. una mentida piadosa, per poder seguir endavant quan la vida ens fa la traveta, o quan el destí, capriciós com sempre, ens regala una ganivetada al mig de l'esquena, d'aquelles que regalimen sang durant massa estona...

El temps ho posa tot a lloc...

Tampoc, perquè si un mateix no s'arramanga ningú et fa la feina, ningú posa ordre, ningú t'explica ni tan sols com posar-t'hi, o sigui que espavila't...

Tal dia farà un any...

Sí, i dos i tres, això són matemàtiques, però no treuen ni els maldecaps, ni les menjades d'olla, ni els pensament recurrents, ni les nits de mal dormir fent més voltes de les que toquen en un matalàs que sembla que t'esgarrapi la pell...

Aviat ni te'n recordaràs...

Potser no, però mentre no arriba aquest "aviat" sóc capaç de recordar fins el detall més absurd, fins la lletra petita, els llocs, les persones, les olors, els colors, les músiques, els sorolls, sóc capaç de tancar els ulls i simplement, ser-hi... mentre no arriba el fotut "aviat"...

Tampoc n'hi ha per tant...

Sentint-ho molt, els gradients de la meva escala de mesura els poso jo, i com és normal, el punt més alt d'aquesta escala no és cap altre que el pitjor que he passat, com fa tothom. Podem dir que ens posem en la pell dels altres, o podem fins i tot imaginar coses pitjors... però no sentir-les, i molt menys saber com reaccionaríem davant d'elles.

"No hay mal que por bien no venga"

Doncs començo a creure que hi ha mals autònoms, que s'obliden del bé que hauria de venir al darrera, i que fins i tot de vegades s'ajunten entre ells, per venir en colla, que així la pallissa et deixa encara pitjor.


I podia seguir hores i hores, avui tinc el negre inspirat, d'aquells tan foscos que taquen les mans i no marxa.


Definitivament, hi ha coses que mai se superen, simplement les carreguem a la motxilla que portem a l'esquena i al final, després de molt caminar, ens acostumem al pes... però mai més tornarem a buidar la motxilla.


I qui digui el contrari... doncs gràcies pels ànims, però mentiu fatal.


Després d'un cap de setmana ple de somriures, suposo que és normal un dilluns fosc, qüestió de contrastos i equilibris.



PD1: La línia que separa un record bonic d'una enyorança esgarrifosa és massa fina... i encara no sé dibuixar-la.




1 comentari:

Magrat ha dit...

El temps no ho cura tot, ni ho posa tot a lloc, sempre te'n recordaràs, sí que n'hi ha per tant (i per més), hi ha mals que són putades i punt, sense poder treure res de bo d'ells... però igualment, molts d'ànims i endavant amb la càrrega! Sempre endavant!

És l'única cosa que puc dir davant de veritats indiscutibles com aquestes.