17 d’agost 2010

16.000 rpm


Fa dies que em va darrera, sense pausa, sense fre, sense treva. Les cames em comencen a pesar, però tot i això no deixo de córrer, i fins i tot hi ha moments en que me n'adono que sóc més ràpid. Però per Déu que l'enemic no es rendeix, i segueix darrera meu, seguint-me el pas, en aquesta cursa que ja fa massa que dura...

Sento el seu alè calent i repugnant que s'apropa, i el seus esbufecs al respirar, amenaçadors, com anunciant la boca plena de dents que l'acompanya. Sento les seves passes percutir sobre una terra seca i erma. Sento el cruixir dels seus músculs tensats, en plena acció. Sento el grunyir de la seva ira...

No em penso deixar atrapar, no senyor, però començo a contemplar amb força la idea de, sense avís previ, esperant l'efecte sorpresa, fer una finta amb totes les meves forces i canviar sobtadament de direcció.

Potser em regiraré un tormell, potser cauré i m'esgarrinxaré les mans, potser una cama em quedarà clavada i sentiré el "crec" de l'òs al cruixir... però cada vegada crec més fermament en provar-ho.

Això o girar-me d'imprevist, esperar-lo i clavar-li un cop de puny amb tota la ràbia que m'està fent acumular fa massa temps.

Perquè m'agrada córrer, m'encanta mirar endavant, fitar l'horitzó i fer-lo venir cap a mi a cops de peu, convertir el que tinc davant en el que tinc darrera... però no suporto que em trepitjin els talons.

Una cosa és posar una pastanaga davant el burro perquè corri més... l'altra és deixar-li anar els lleons.


"Until lambs become lions..."


Per no fallar-me a mi mateix... dimarts és sinònim de mala llet.


1 comentari:

ester_kandi ha dit...

Es el gran dilema, accelerar o aturarse... espero que només t'hagi ennegrit un dimarts. Ànims