23 d’agost 2010

No ho diguis a ningú...


Feia anys que se n'encarregava. No recordava ni el dia que li havien encomanat la tasca, però sí que recordava que feia molt temps, moltíssim, podria dir que gairebé des de sempre, o almenys això li semblava.

Des de llavors, des del primer dia que li van encarregar aquella responsabilitat, i agafant experiència amb cada minut, cada hora i cada dia que passava, va aprendre a fer bé la seva feina.

Podia estar orgullós d'ell mateix, perquè poca gent ho hagués fet com ell, s'havia convertit en un professional, en un dels millors, en un autèntic mestre.

Aquella caixa estava a la vista de tothom, amb la seva fusta brillant, els seus acabats metàl·lics, les seves xarneres robustes, a la vista de tots aquells que vulguessin contemplar-la i admirar-la, o contemplar-la i maleïr-la, això a ell no li importava, l'unic que el preocupava era impedir l'accés a l'interior als ulls de curiosos. Només ell hi tenia accés, i només ell podia desar-hi coses dins, i ningú, absolutament ningú, sense el seu permís, podia ficar-hi el nas, ni tan sols de lluny. Cada vegada que volia o havia d'obrir la caixa s'havia d'assegurar que estava sol, sense ningú més que la seva ànima.

I així feia anys que la cosa funcionava, sense esquerdes, ni fisures, ni excepcions.

I segurament el fet que la gent veiés que era un bon guardià va fer que més d'un es pensés que allòo era xauxa, i en pocs dies es va trobar guardant i vigilant capses que no eren seves.

al principi, i com que era així de bo (o de babau, com li deia la seva mare), ell va accedir a custodiar aquelles caixes que no eren seves.

Però als pocs dies anava de bòlit, i temia fins i tot per la integritat de la seva pròpia capsa, i per allà si que no passava.

O sigui que en un moment de poca feina, aprofitant aquells braços enormes que la genètica li havia donat, va agafar totes les capses que no eren seves (en comptava set), les va anar duent una a una al voral del penya segat, i, amb tota la tranquilitat del món les va llençar al buit, esperant a cada llançament un segons fins que el cruixir de la fusta esclafant-se contra el terra gemegava de lluny...


Comença una setmana que es presenta "moguda"... toca agafar aire, arremangar-se i llançar-s'hi de cap, que com abans saltem abans tocarem terra.

Una frase per passar-la millor:


"Un amigo es alguien que lo sabe todo de ti, y aun así te quiere"

1 comentari:

Magrat ha dit...

Que cadascú tingui cura de la seva pròpia caixa... sinó un acaba amb complex de mare Teresa de Calcuta...;-)

Uff... per què les coses han de ser tan complicades??

Bon dimarts!