25 d’agost 2010

Unbirthday...


Demà en fa tres…

3 anys perquè la solitud s’hagi convertit en una cosa normal, i perquè a ulls del món ja siguis un record preciós, una anècdota, o un somriure nostàlgic després d’anomenar-te.

3 anys perquè tot i tothom es posés a lloc, seguís endavant i tornés a caminar després d’una traveta massa salvatge.

3 anys perquè si ens veiessis et costés reconèixer on som i amb qui hi som.

3 anys per haver intentat assemblar-me més a tu i rendir-me davant l’evidència de que no podré, que m’hauré de conformar amb ser jo.

Segons com aquest 3 em sembla una eternitat, i me n’adono que 3 anys és molt temps quan em costa recordar-te algún defecte, quan per més fort que apreti els ulls al tancar-los només hi trobo bons moments, bones paraules i fotos precioses… i suposo que això és el que té el temps, que desdibuixa les realitats viscudes per fer-ne un álbum bonic.

Però llavors miro cap endins i me n’adono que ni un, ni dos, ni tres, ni vint ni cent…

Suposo que he après a viure amb aquesta cicatriu que em travessa la cara, el pit i el cor.

Algú més llest que jo va dir que “som el conjunt de les nostres experiències”…

Doncs avui jo sóc nostàlgia, sóc records, sóc llàgrimes, sóc enyorar-te, sóc cridar sense veu, sóc una nit massa fosca, sóc un La major sense dits de sucre… i voldria ser un piano a quatre mans.

3 anys no han fet res més que resseguir cada una de les lletres del “t’estimo” que avui et torno a dir en veu alta.

I encara que hagi passat un any, subscric cada lletra, cada paraula, cada frase del que et deixa fa un any:

T'enyoro.

Fa massa temps ja que m'he hagut d'acostumar a viure sense tu,
i segueixo sense aprendre'n, ni saber-ne, ni voler-ne aprendre ni voler-ne saber.
No em dóna la gana. I punt.

T'enyoro cada vegada que tanco els ulls i necessito una resposta que jo no tinc,
cada vegada que aquest coi de vida em planteja un repte nou,
cada vegada que allò desconegut es topa en el meu camí.

Et busco quan ser gran no em ve de gust,
quan el marrec que segueix visquent a dins meu necessita plorar,
o quan l'adolescent perdut i desorientat que de vegades em retroba té dubtes...
I potser sí que alguns tenen raó i segueixes aquí, fent-me costat...
però em rebenta molt haver de recórrer a aquest romanticisme barat
per poder tenir-te a prop... perquè no hi ets, no hi ha volta de full.

I no hi tornaràs a ser.

I jo, innocent de mi, creia que algun dia podria aprendre a no esciure't,
a no parlar-te, a no dir-te res que no fós en un silenci màgic, preciós...
i com més temps passa més se m'acumulen totes les coses que necessito explicar-te,
i de vegades tinc tant a dir-te que el cor em vessa desbordat.

Perquè voldria veure't la cara al presentar-te gent que s'ha creuat en paralel a la meva vida, voldria saber què en penses, què et sembla i quina opinió tens...
tot i que no sé fins a quin punt les coses haguessin anat així amb tu al costat.

Voldria veure't la cara cada vegada que torno de lluny...
Voldria mirar-te als ulls després de dir-te: "me'n vaig de casa",
i trobar-m'hi una barreja de por, orgull i sorpresa...
Voldria haver celebrat amb tu tot el que s'ha hagut de celebrar els últims dos anys
i que he celebrat amb mitja ganyota a la cara...

Massa "voldria" quan un no pot.

Suposo que fer-se gran és aprendre a conviure amb sentiments així...

Doncs no vull fer-me gran.

3 comentaris:

Jordi Dausà (jdausa@gmail.com) ha dit...

Em sap greu. Era un bon company i, sobretot, un bon home.

Magrat ha dit...

Joder...

És molt fort que paraules tan maques hagin de sorgir de coses tan xungues...

T'envio tots els meus ànims i energia positiva, encara que no serveixin de gaire.

ester_kandi ha dit...

Una llàgrima, una abraçada, un pensament i un record.