14 d’octubre 2010

Ganes...

El món de fora segueix sent força semblant, però el de dins és irreconeixible si els comparem... ho he descobert pensant en el que escrivia fa dos anys per aquestes dates:


VOL 440

El sol burleta em persegueix i sembla que no es pongui mai.

Les broques d’un rellotge vell que no saben on girar.

Hiverns de sol buscant les ombres i un estiu per abrigar-me

Quan la distància és massa llarga com per no voler tornar

I quan el cap et diu que corris però el teu cos no el pot seguir

Desafies el mar surant el l’aire d’un cel buit

I quan el cor et diu que estimis amagant-te en l’infinit

Els teus ulls busquen respostes refugiant-se lluny d’aquí

Tanta fredor es fa més humana i t’acompanya vigilant.

Abandonant-te a una mirada cap a un punt desubicat.

Enmig d’un mapa que amuntega massa punts per recordar-se’n

Imatges sons i mil paraules que voldries no oblidar.

I quan el cap et diu que corris però el teu cos no el pot seguir

Desafies el mar surant el l’aire d’un cel buit

I quan el cor et diu que estimis amagant-te en l’infinit

Els teus ulls busquen respostes refugiant-se lluny d’aquí



Els sentiments són com les notes musicals, es repetixen i combinen sempre els mateixos, però el resultat és cada vegada diferent... fins i tot diametralment oposat i meravellós...



Avui penjaré un vídeo d'aquells "d'autobombo", però quan més lluny de casa, més enyoro l'escenari, sort que el dissabte 22 tornarem a ser-hi...



Suposo que quan torni a actualitzar ja serà en l'horari que el meu cos enyora...

3 comentaris:

Llir entre cards ha dit...

Es molt bonic.De vegades també tinc aquesta sensació.

La rata sàvia ha dit...

Llir... em segueix intrigant el teu anonimat, tot i que siguis benvingut a visitar al meu cau, gràcies i fins èl pròxim comentari!!

Xisti ha dit...

Ratolinot! el jet lag et serveix d'excusa només pels dos primers dies! tot be? on ets? em sembla que et vindrem a veure el divendres... jeje!