15 de desembre 2010

Altres contes de Nadal.


No entenia res...

Des que tenia memòria, ella anava vestit amb una túnica fina, de color beig, que no li cobria ni la meitat del cos. Duia una àmfora carregada a l'espatlla i, ara que s'ho preguntava, no savia ben bé què n'havia de fer amb aquella àmfora que des de sempre l'acompanyava. Però això no era el que més l'inquietava.

Uns passos més enllà, uns pastors seien a la vora del foc vestits amb samarra i barretina, abrigats fins el nas, sense preocupar-se massa pel ramat que tenien mig dispers i arrecerats vora un foc que mai s'apagava i que cremava sense problemes sobre la molsa humida. Poca feina devien tenir, va pensar, ja que al seu voltant tan sols hi pasturaven tres xais d'una mida impròpia, el més petit era força més gran que els tres pastors junts... "bones costelles a la brasa faria!" va xiuxiuejar per ell mateix.

A tocar d'on eren, unes palmeres plenes de bananes creixien del no res, i una mica més a l'esquerra hi havia la riba de l'únic riu que coneixia, i que la gent de la zona anomenava el riu Albal, mai havia intentat saber d'on venia aquell nom.

On arribava la seva vista, el paisatge el desconcertava. Unes muntanyes estranyament properes eren cobertes d'una neu tèbia i farinosa. Sempre havia sentit dir que la neu era freda i dura, però no podia assegurar-ho, ell mai havia trepitjat neu. Damunt les muntanyes, magnífiques, s'aixecaven dues o tres edificacions que, de no saber que era arquitectònicament impossible, hagués assegurat que eren fetes de suro. Un castell i una masia catalana, curiosa combinació.

Just sota les muntanyes, uns arbustos compartien escena amb més palmeres, capricis de la mare naturalesa...

Quan es va girar va observar el que semblava ser una cova, però era una cova poc profunda, més aviat, si no fós per les proporcions, hauria dit que era una teula posada del revés... però no podia ser, no exisitien teules d'aquella mida... o sí?

Dins la cova hi havia llum. A fora el sol no brillava mai. De fet, en fer memòria va caure en que allà sempre semblava de nit, ja que el cel (que donava la sensació de començar just darrera les muntanyes nevades) sempre era cobert d'estrelles, però algun estrany fenomen feia que no brillessin, devia ser la boira... Sí que brillaven en canvi, de manera molt estranya, els extrems de l'horitzó que ell divisava. Era una llum curiosa, que anava i venia seguint cadències hipnòtiques. De vegades era una llum verda, de vegades vermella, fins i tot blava o groga. La llum apareixia regularment des de feia anys, i ja no li donaven importància. Però avui, immers en els seus descobriments, va adonar-se que la cadència amb la que aquella llum estranya anava i venia era la mateixa amb la que el foc dels pastor s'encenia i s'apagava, fins i tot la llum de la cova seguia aquell estrany ritme...

Què estava passant?

Tot era igual que sempre, però fins avui no se n'havia adonat.

Gent abrigada, palmeres nevades, llums que brillaven sospitosament, focs intermitens, xais enormes, oques immòbils al bell mig d'un riu sense peixos, i fins i tot un pastor que, molt mal dissimulat rera el que hagués jurat que era un tros de bruc, seia amb els pantalons abaixats des de feia dies... què devia estar fent?

Va començar a preocupar-se, i una suor freda li recorria l'esquena...

I de sobte, com caiguts del cel, van aparèixer unes enormes figures que es van plantar prop seu, i que van fer que gairebé morís de l'ensurt.

Eren tres camells, un dells sense una pota i amb la cara gairebé desfigurada, amb tres estranys personatges a sobre... semblaven importants, per les vestidures i la majestuositat amb la que seien a lloms de les montures, però entre l'espant, la sorpresa i tot el que feia estona que estava descobrint, no va poder fer res més que, sense deixar anar l'àmfora en cap moment, desplomar-se i sentir com aquella molsa, humida i verda li acaronava la cara. 

El cop el va deixar sense sentit.

I quan tornà a obrir els ulls es va trobar dret, sense saber com, amb l'àmfora on sempre, i rodejat per un paisatge que, ara que se'l mirava de nou, li semblava absolutament normal, amb les seves muntanyes nevades, la seva molsa, i aquella llum hipnòtica que ara que brillava de color blau...




1 comentari:

Xisti ha dit...

Com sempre tot depèn dels ulls amb què enfoquis el paisatge...
on uns veuen un món ideal,
els altres ens escandalitzem per les
injustícies...
on uns veuen una oportunitat de negoci, els altres veiem una irresponsabilitat social...
on un veu promoció pel palau,
els altres veiem un morro de 4 metres...
on alguns veiem passotisme,
altres veuen participació en entitats... ;P
a veure quan deixem de parlar-ne i fem aquesta punyetera birra!
Aquest capde soc fora però dimarts abans de la reunio de la Burxa podem començar a celebrar Nadal si vols!