01 de desembre 2010

On anem un dissabte a la tarda?


Avui, un cop recuperat de la ressaca futbolística i electoral, m'ha vingut al cap quelcom que em va passar dissabte, i que no sé fins a quin punt em va agradar o em va espantar. La situació va ser la següent:

Jo i la Raquel anàvem a Barcelona. teníem dues entrades per anar al Cirque du Soleil, i com a bons catalanets previsors, vam marxar amb temps suficient per evitar imprevistos, l'espectacle s'ho mereixia, i així ens ho va demostrar unes hores després... sense més parauls que "genial".

Com sol passar en aquests casos, no va succeïr res pel camí i vam arribar al destí sobradíssims de temps, raó per la qual, i al trobar-nos enmig del "no res que coneguem", vam decidir acostar-nos al centre comercial Diagonal Mar, per poder passejar sense pasar fred i prendre una coca cola si ens venia de gust...

Ai las, gran error!!!!

Ja només d'entaforar-me (la paraula és aquesta) a la cua del pàrquing em vaig adonar que no anàvem bé... una munió infernal de cotxes fent cua, de parelles carregant i descarregant cotxets, paquets, bosses, mainades... allà les pulsacions ja se'm van començar a accelerar.

Un cop vam aconseguir aparcar, cosa que no va ser fàcil, vam agafar les escales mecàniques per anar cap al centre... al centre de l'infern!!!

I aquí l'ànima, les forces i tot plegat se'm van esmicolar...

Quina gentada!!!

Era horrorós intentar moure's entre una multitud de gent que, per raons acústiques evidents, fromaven un xivarri i un escàndol que se't ficava directament al cervell!!!

Els diferents perfils de la gent eren força estereotipats:

- Parelles entre 25 i 30, amb mainades, però amb una estètica i una actitud increïblement "quillos" (arracades enormes, tatuatges tribals poc originals, combinacions de vestuari impossibles, nens amb crestes, vocabulari ordinari i frases tipus "Keviiiiin, comete la galletaaaaaa"), i tota la parafernàlia d'uns pares inexperts (cotxet, maxicossi, bossa amb els estris de supervivència, el patinet per el nen més gran, el peluix per el petit...)

- Colles de mainada, entre 13-18 anys, amb ínfules de banda de Latin Kings, amb uns aires de grandes i prepotència gairebé proporcionals al número de grans de les seves cares. A més a més aquest ja no és que tinguin poca educació, és que directament no en tenen, si no fós perque duien gorres, diademes impossibles i altra vestimenta hagués jurat que eren ximpanzes salvatges corrent per la selva.

- Parelles o petits grups familiars d'origen immigrant (la majoria sudamericans i marroquins), amb mooolts nens al voltant del nucli voleiant com electrons i xocant amb tot el que trebaven. Amés de parlar més alt que la resta, ho fan en idiomes estranys per la meva oïda, cosa que encara augmenta més la meva pressió intercranial.

- Parelles de gent gran, perdudes i desorientades entre la multitud, amb cara de demanar auxili i voler amrxar d'allà un cop fets els encàrrecs imprescindibles que els han dut allà dins.

I per arrodonir-ho, un excés realment excessiu (perdoneu la hipèrbole) de decoració nadalenca que va fer que estigués a punt de vomitar cotó de sucre un parell de vegades... Llums pertot arreu, pares noels fins i tot als lavabos, arbres decorats, regals embolicats, boles brillants, una caseta feta de galetes gegants i caramels, amb una parella d'ossos de peluix enormes celebrant el Nadal dins la caseta (buffff... aquí vaig tallar injecció), i el pitjor de tot, per si el soroll ambiental no fós prou nociu... Nadales a tot drap!!!!

La Raquel al principi feia mofa, em mirava i reia dient-me que era curiós veure'm a mi en un lloc així, però al cap de cinc minuts es va adonar que la cosa no anava bé, i que fugir d'allà dins començava a ser una urgència, tant a nivell mental com físic. La meva pell gairebé transparentava de tan blanca, i la meva mirada era perduda, desorientada i buida. feia estona que les meves orelles no processaven correctament, suava en excés i fins i tot començava a tenir problemes amb el meu sentit de l'equilibri...

Així doncs vam tornar al pàrquing tan ràpid com vam poder, vam fer la cua pertinent per sortir i quan vam ser a fora, amb el cel sobre el meu cap enlloc de mil boles de nadal gegants, vaig poder respirar tranquil de nou.

I un cop fora de perill, amb la calma recuperada, em preguntava si realment a la gent li agrada anar a aquests llocs, o és que no té més alternativa???

En qualsevol de les dues opcions, em considero afortunat per ser (i poder ser) diferent.

La foto... d'el súmmum dels hipermercats... el més gran del món (a Minneapolis), em sembla que ja havia penjat la foto, però em segueix impressionant... el que veieu és un trosset petit del vestíbul.. per fer-vos-en una idea). Honestament, espero no tornar-hi mai més, ara ja l'he vist, gràcies.


Per la resta... amb moltes ganes de pont!!!





2 comentaris:

Anònim ha dit...

bonissim el post...
com sempre!
horrible tot el que expliques...
l'infern!

només m'han quedat un parell de dubtes:
a_ saps que per més que tinguin avis o pares immigrats, o que facin pinta de venir del sur, o que portin més arracades que barracus tot aquests i aquestes tambè són catalents i catalanetes i que no marxaran si ens independitzem?

i ... sobretot...
b_ que t'han fet els ximpances??? es fan carícies curadores entre ells, no destrueixen el seu entorn per ferne pseudoreproduccionsenporexpan i no tenen grans de pus a la cara ni eleccions... sense dubte són una expecie per sobre nostre en la cadena evolutiva!

ànims amb aquests teus supercaps de setmana, a veure quan compartim un en condicions!
unaabraçadamandarinaire

Llir entre Cards ha dit...

Uf!! QUIN MAREEEEEEEEEEIG!
Personalment hi ha coses molt millors que anar a aquests llocs.
Et felicito per la descripció, el sol fet de llegir-la et produeix aquesta sensació d'ofeg.